INTERPRETACION FINANCIERA DE UNA PRUEBA DE ESFUERZO

En una prueba de esfuerzo, a parte de los parámetros puramente médicos, seguramente los más importantes, tenemos otros datos de rendimiento deportivo, que son los que voy a intentar explicar mediante un símil financiero.

En una prueba con espirometría, la más recomendable, nos entregan infinidad de datos, aunque los más importantes son los referentes a tres puntos, el umbral aeróbico, el anaeróbico y el máximo, a los cuales  nos indicarán su consumo de oxígeno VO2, una FC (frecuencia cardíaca)  y una velocidad de desplazamiento.

Umbral aeróbico:  pulsaciones y/o velocidad y VO₂ aeróbico

Umbral anaeróbico: pulsaciones y/o velocidad y VO₂ anaeróbico

Umbral máximo: VO₂max: L/min. o L/kg/min., FCmax, y VelMax

El VO₂máx es la cantidad máxima de oxígeno (O₂) que el organismo puede absorber, transportar y consumir por unidad de tiempo determinado, vale decir, el máximo volumen de oxígeno en la sangre que nuestro organismo puede metabolizar, seria el equivalente financiero a nuestra capacidad máxima de gasto, que vendrá dada por los ingresos mensuales de nuestra nómina más nuestro patrimonio que podemos liquidar. La velocidad a VO₂máx seria el equivalente a nuestra capacidad máxima de gastar incluyendo, nómina, préstamos y patrimonio, aunque sea de forma puntual. Es característica nuestra, y determina nuestra capacidad máxima para sacar determinadas marcas. Así de crudo. En ambos casos una parte se hereda (patrimonio, genes) y otra se adquiere (nómina, entrenamiento).

El umbral aeróbico, es el límite de pulsaciones, velocidad o consumo de oxigeno producido por los músculos (VO₂aeróbico) que se corresponde con lo que el cuerpo es capaz de ingresar mediante el metabolismo, no se produce deuda de oxigeno. Sería el equivalente financiero a gastar lo mismo que ganamos durante un mes, tanto gano tanto gasto. No debo dinero a nadie. Esta situación es prolongable a largo plazo, por tanto es la situación mas recomendable para carreras de larga distancia, como Ultratrails. La velocidad a umbral aeróbico sería el equivalente a la cantidad de dinero que cobramos mediante nuestra nómina.

Entre el umbral aeróbico y el anaeróbico hay una zona de pulsaciones y/o velocidades, en donde el cuerpo, para trabajar a este ritmo no puede conseguir suficiente oxígeno y trabaja en deuda de oxígeno. Esto hace que la combustión no sea tan eficiente y se empiezan a formar sustancias de desecho, el ácido láctico, que el cuerpo aún es capaz de reciclar. Financieramente equivaldría a un gasto mensual por encima de lo que ingresamos con la nómina, pero que aún lo podemos pagar gracias a un crédito que nos ha prestado el banco y que tendremos de ir devolviendo en el futuro, en una situación de gasto, esta vez por debajo de lo que ganamos. La velocidad a umbral anaeróbico sería el equivalente a la cantidad que podamos gastar excepcionalmente en un momento determinado para comprar algo (coche, casa,...) que tendremos que devolver y que nos prestaran en función de nuestros ingresos y patrimonio, nuestro VO₂max. Es una situación que podrá prolongarse en el tiempo en función de lo abultado de nuestro patrimonio, pues el banco nos prestara a razón de lo que podamos respaldar. Esta claro, que es una situación temporal, que no puede prolongarse eternamente, pues cuanto mas tiempo estemos en esta situación mas deuda generaremos y llegará un día en que el banco ya no nos prestará más dinero y no podremos pagar el exceso de gasto. Es una situación recomendable para medias y finales de maratón como máximo.

El umbral anaeróbico es el limite, en donde, el ácido láctico producido por el hecho de trabajar con deuda de oxígeno, va aumentando en nuestro cuerpo debido a que nuestro hígado no puede seguir reciclando tales cantidades, hasta llegar a un punto  donde no podemos seguir al mismo nivel de esfuerzo y nos fuerza a aflojar o a parar mediante la sensación de cansancio. Financieramente seria el equivalente a llegar a un nivel de gasto que no podemos atender ni con el crédito que nos ha dado el banco y por consiguiente debemos parar de gastar a este nivel o entraremos en bancarrota.

En definitiva, y como en otros aspectos de la vida, hay una velocidad de carrera, tren de vida, sostenible en el tiempo, en donde somos capaces de atender, pagar las consecuencias de nuestros actos. También sabemos que, en un momento dado, podemos acceder a una velocidad o nivel de vida, superior a la que nos correspondería, a costa de hipotecar parte del futuro o de una parte de nuestro patrimonio acumulado y que hay un punto de no retorno, traspasando el cual no hay futuro.

CRÒNICA DE LES CURSES DIVINA PASTORA DE VALÈNCIA

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a València la 31 edició de la Marató Divina Pastora i la Cursa 10k Divina Pastora. Ambdues compartien el primer tram de quatre kilòmetres, encara que en carrils paral·lels però separats, i també l'espectacular arribada sobre les aigües de la ciutat de les Ciències i les Arts, en una plataforma de 150 metres de llarg i 8 d'amplada que convertia l'arribada en una de les més impressionants que s'hagin vist en una Cursa o Marató.

Aquest muntatge espectacular,  més el fet de ser un recorregut pràcticament planer, un clima previsiblement ideal per córrer, a prop de Barcelona i en una ciutat amb interès turístic per la Ciutat de les Ciències, l' Oceanogràfic i totes les noves infraestructures que s'han fet  per a la copa Amèrica i el Gran Premi de Fórmula 1, va fer que ens decidíssim a venir-hi a menjar una paella i després a córrer una estoneta pels seus carrers.

Inicialment teníem previst córrer tots la Marató, però per la lesió en el taló d'Aquiles d'en Pere i per la meva baixa forma per la recent lesió en el genoll, varem deixar a l'Àlvar i a en Pepe sols amb la distància d'en Filípides. Respecte a en Quim no farem cap comentari. 

Això si, en Pere i jo faríem la cursa de 10 k i després acompanyaríem també amb en Quim a en Pepe i a l'Àlvar, als darrers deu quilòmetres a ajudar-los en el tram més fotut de la Marató.

 

Sortim el dissabte , agafem les senyores, les nenes, el nen, el material de running incloent el “Special Pack Maraton” d'en Pepe, les maletes i necessers de les senyores i ho carreguem tot en tres cotxes cap a València que hi donen taronges. Arribem just per deixar les maletes a l'Hotel i anar a carregar combustible als chiringuitos de la platja Malvarosa, on no ens costaria massa trobar un local amb taula per  a 12 “carpantes”. 

Pop a la gallega, calamars a la romana i unes gambes a l'ajillo per picar proteïna mentre esperàvem la càrrega d'hidrats de carboni en forma de paella de Llobregant. Un Waltraud i unes pastilles de Magnesi van complementar el repostatge de combustible. Va ser una llàstima tenir de trencar una conversa interessantíssima sobre ritmes, temps, pulsacions, gels i barretes energètiques però els dorsals ens esperaven a la fira del corredor i no podíem arribar tard. 

Al estar situada la fira en el mateix museu de les Ciències vam poder veure la fantàstica passarel·la sobre l'aigua i fer-nos ja algunes fotografies on l'endemà tindríem el privilegi de passar-hi.El lliurament de dorsals va ser àgil i la fira força animada amb els típics stands de material de running i d'informació d'altres curses. Curiós el sistema de cronometratge amb "xip one way" incorporat al dorsal. Em va agradar el color i la qualitat de la camiseta "Brooks" que entregaven amb el dorsal. 

 

Encara vam tenir temps d'anar al Oceanogràfic i veure en una hora i mitja bona part del món marí, recorregut que recomanen en tres o quatre hores. A mi em va agradar força veure com les Belugues, de gairebé dues tones es movien dins l'aigua amb tanta facilitat, la resta està molt bé però ja ho he vist en altres acuaris. 

L'Eli i en Pep es queden a l'habitació de l'hotel i la resta d'expedició sopem ràpid en el mateix centre comercial que hi ha al costat de l'hotel però ja hi ha massa  nervis per allargar  la sobretaula i menys per proposar d'anar a fer uns "mojitos" a un local que he vist al arribar, així que, ¡apa!, tots a dormir d’hora que demà hi ha feina! 

En honor als runners allotjats a l'hotel, el menjador obrirà les portes per l'esmorzar a les 7:00 en comptes de les 7:30, així que quedem al restaurant, ja vestits de corredors, a acabar de fer ple el dipòsit i comentar els últims dubtes, pujem a l'habitació per els darrers preparatius i necessitats i marxem cap els calaixos de sortida de les respectives curses, tot escalfant lentament pel trajecte que hi ha de l' hotel a la sortida. 

 


L'Eli. en Pep i l'Arola ens acompanyen fins a la sortida, ens donen ànims, ens guarden la roba d'abric i ens immortalitzen. 

He de dir que l'ambient es fenomenal, el fet d’ajuntar dues curses en una mateixa sortida dóna molta vistositat a l'esdeveniment, doncs gairebé es duplica el nombre de corredors. En el cas de la cursa de 10k, accedim al calaix sense problemes, el control es per numero de dorsal i sembla prou rigorós. Un cop a dins hi ha suficient espai a diferència del que em comenta posteriorment en Pepe en el cas de la Marató, al menys fins que treuen la cinta que ens separa del calaix de darrera nostre, llavors quedem comprimits entre els elit i la manada de "pota gruixuts" que venen del darrera. Molta animació, música a "tope" i.......sortida!!!  M'esperava un tro de sortida tenint en compte que estem a València però no , silenciosa. Sortim volant pont avall i abans d’arribar al final del pont i trencar cap a la dreta esclata una "mascletà" impressionant, es clar, no podia faltar la pirotècnia, que deixa l'avinguda completament emboirada. 

Quant se’n va el fum miro el Garmin i veig que haig d'afluixar el ritme ja que estic anant a 3:35, un ritme que no és el meu, vaig afluixant fins que en el primer quilòmetre el tanco a 3:55. Ara em "toca" estabilitzar-me a un ritme que el pugui aguantar fins el  quilòmetre 8 , on en les darreres curses he punxat de forma important.

L'objectiu es baixar de 42', per tant, un ritme inferior a 4:12 serà suficient tenint en compte que el darrer  quilòmetre vull apretar una mica, si puc, es clar. Vaig controlant que el Garmin no passi de 4:10, cosa que aconsegueixo fàcil els primers 7 km (4:01, 4:02, 4:04, 4:09, 4:05, 4:08) ja que avui, sorprenentment, les pulsacions em van molt més baixes que de costum, però no caic a la trampa d'apretar i tirar-ho tot a rodar. L' Àlvar m'ha dit que aguanti el mateix ritme fins el km 8è i li vull fer cas.

Entro al km 8è, vaig a darrera una noia des de el km 4, em semblava que anava molt bé quant miro el Garmin i ! OH NO! estic anant a 4:15, ¿una altre vegada punxar aquí? no, no em dóna la gana i allargo la gambada, adéu, però no podia quedar-me a darrera teu a aquest ritme, accelero i l'acabo a 4:07.  Miro el pulsòmetre i encara que he pujat, avui tinc marge!

Ara falta l'altre bestia negra, el km 9è, per mantenir el ritme tinc la sensació de que cada cop haig d'accelerar més la màquina, però el pulsòmetre marca 178, és un regal dels déus, en altres curses al  km 2 ja hi estic anant a aquestes pulsacions. Això em dona confiança per atacar-el,  inclús amb una miqueta de pujada, veig una altra noia davant meu, penso ¡carai  com corren les fèmines! Faig el possible per no baixar el ritme, la pujadeta no ajuda però la gent si que ho fa i de valent, 4:09, bé, això funciona!.

Arriba el km 10è i amb ell la baixada, allargo la gambada, ¡que bé tenir les cames llargues! i passo a l'altre noia, sentint-ho molt per ella, i m'enxufo a ritme de 3:55 a córrer sobre les aigües de Les Ciències. ¡Quina passada! gent animant per arreu! Així si que dóna gust fer l'esprint final, paro el Garmin a 41'07" (4:07), el meu segon millor registre en la distància abans de tenir de parar per a la lesió. Acabo en el 13è lloc de 179 corredors en la meva categoria i el 384 de un total de 4594 corredors de la general. Això em dóna molta moral per seguir entrenant qualitat i poder baixar d'una vegada dels 40'.

El circuit és molt bo per fer marca ja que és molt planer, el que t'ajuda a mantenir un ritme molt constant en tota la cursa, també va ser bona la temperatura, doncs tot i ser el dia assolellat no crec que passéssim  dels 14 graus. Immillorable per fer marca. 


Vaig trobar a faltar els globus que en altres curses com la Jean Bouin o la de Bombers et van marcant el ritme. També pot ser que fos un cartellet portat a mà per algun corredor i no el veiés, al igual que vaig veure com ho feien a la Marató, sistema molt poc pràctic. 

Pere

Ara queda esperar en Pere que venia amb l'objectiu de baixar de 45', no caldrà doncs esperar gaire. Mentre, trobo a l'Eli i en Pep que m'han vist arribar i comentem el temps que he fet,  i ja veig a en Pere que ja ha arribat amb un temps de 43:21, una marca fantàstica ja que ha millorat en més d'un minut la seva MMP de la Jean Bouin. Em comenta que gairebé tota la cursa m'ha tingut molt a prop i que només als últims quilòmetres ha tingut d'afluixar una mica i deixar-me marxar! Des de que respires per la boca no hi ha qui et pari.

El pla que ve es trobar-nos amb en Quim, anar al hotel a dutxar-nos, tornar-nos a posar roba de corredor seca i anar cap el punt quilomètric 31 de la Marató on ens reenganxarem amb els Maratonians. Em trec les voladores, em poso guapo i quedem amb en Quim i Pere per anar cap a buscar la rotonda del punt quilomètric 31.5. L'Àlvar, m'ha telefonat i m'ha dit que ha passat la mitja a 1hr 39, això vol dir que va llençat cap a les 3hr 20 min i que passarà pel 31 cap a les onze i 26 min. Encara tenim temps de veure els caps de cursa com passen pel km 40 a un ritme bestial. ¡Quina enveja poder córrer així! 

Arribem a la rotonda i encara hem d'esperar-nos una bona estona. Tenim temps de veure una bona colla de sub-tres, les llebres de tres hores seguides d'un eixam de corredors asfixiats amb encara esperances de aconseguir-ho, després saludem i animem a en Pep Godayol que va amb la directa posada  cap a les 3hr 10min, !quin crack! Felicitats Pep! Aconseguir aquesta marca en la segona marató després d'haver fet 3hr 35 min en la primera,  només està al abast dels superclasse. 

Àlvar

Puntual arriba l'Àlvar,  ha mantingut el promig, fa bona cara i el seu trot és alegre, m'hi enganxo i li faig un ràpid control de pulsacions i ritme, ¡crec que ho aconseguirem! 

¡Vinga Àlvar! , ja no estàs sol, jo faré tot el que estigui en la meva mà per ajudar-te però recorda que son les teves cames i la teva força mental les que t'han de portar fins el final, les que t'han de portar a volar sobre les aigües de Les Arts i de les Ciències. 

Arribem a la pròxima rotonda i sento uns crits de "papa", "papa" que em resulten familiars, miro, i si, es l'Arola que va cridant per tal d'animar al seu pare. Aviso a l' Àlvar i finalment la veu com ve corrent per tal de retratar i saludar-el. Això deu haver suposat per l'Àlvar una empenta d' almenys tres quilòmetres. En el km 32.5 apareix un bomber, mànega en mà que va ruixant i mullant com un boig a tot el personal que corre, jo m'aparto com puc, doncs, evidentment no estic massa acalorat, mes aviat fred d'esperar a l'ombra. Suposo que pels maratonians devia ser glòria beneïda.  

Anem molt bé de ritme entre els km 32 i  35 (4:34, 4:31, 4:44, 4:32) , té les pulsacions a 173 però amb bones sensacions, estem avençant a sac a tothom. Arriba l'avituallament en plena Avinguda de las Naranjos. Un punt a millorar de cara a properes edicions és el fet que la beguda isotònica te la donen en petites quantitats i en un got mentre que l'aigua si te la donen en ampolla. L' Àlvar agafa dos gots de isotònica i me la fa posar dintre d'una ampolla que prèviament he buidat d'aigua. ¡Quina bona idea! Així se la podrà prendre lentament. D'això se’n diu treure-li profit a la llebre. 

Rodant pel passeig de la Malvarosa torna a aparèixer una altra glòria beneïda amb la mànega d’aigua a la mà, faig una ràpida finta i me’n lliuro, l'Àlvar es banya i es pren el darrer gel,  hem baixat un pèl el ritme però encara estem dintre de paràmetres (36-4:42, 37-4:45, 38-4:46), em comenta que ara li ve el "muro" , jo penso dintre meu, "si es descuida li apareix tornant en plena autopista cap a Vic". Seguim avençant a corredors imparablement, ¡Quin subidón poder acabar una marató així!


Ara començo a adonar-me que el patiment li ha pujat un grau, gairebé no parla, les pulsacions se li estan disparant, fa sospirs que li surten de les entranyes i respon indiferent al repertori de reforços positius que li dedico. Però ja estem al 39 i les cames encara li van com una moto, darrer avituallament al 40 que ni se’l mira i directe cap al darrer km, el 41,  que ja fa baixada i està a rebentar de gent animant.  

Inclús jo estic flipat, hi ha moments que l'ambient em confón i per moments no recordo que jo no la he fet des del començament i em venen ganes de xocar les mans que m'ofereixen equivocadament i tornar a entrar volant per a la passarel·la dels miracles. Per sort, m’arriba un moment de lucidesa i poc abans d'entrar, m'aparto i cedeixo el protagonisme als que s'ho han guanyat de veritat.


Fins ara, Àlvar, tot teu, gaudeix-ho, sé que ja no fallaràs, entraràs trotant com sols tu saps fer, vull dir volant.¡Enhorabona!, ¡ho has aconseguit!  3 hr, 19 min, 12 segons, una marcassa.


Encara tinc temps de trobar-me amb la resta de l’expedició que estan al costat de la passarel·la esperant l’entrada triomfant d’en Pepe, que es produeix a les 3hr 42 min16segons,

En Pepe patint i en Quim disfrutant

En Pepe arrivant

¡Felicitats Pepe!, una molt bona progressió respecte a la primera Marató de Barcelona i encara força millorable si no hagués estat  que altra vegada les rampes t’han jugat una mala passada.

CURSA DE 10 Km DE RODA.

Ja tenia ganes de tornar a escriure en aquest blog. Des de l'última cursa dels Bombers, el 16 d 'abril fins ahir, diumenge 9 d'octubre, no m'havia tornat a penjar un dorsal.

"Petita lesió òssia subcortical a 6 mm de diàmetre al contorn infrolateral del terç posterior del còndil femoral intern i edema ossi associat."
"Condropatia rotuliana grau I i escassa quantitat de liquid articular."

Per algú que no entengui en medecina, el diagnòstic de la ressonància sona fatal i així ha estat per a mi, doncs m'ha obligat a fer repòs durant gairebé tres mesos i mig i a començar novament a entrenar en unes condicions gairebé de debutant i amb 7 quilets més a sobre les costelles, bé, essent més rigorosos, sobre la cintura.

Quan em vaig donar compte de la gravetat de la situació (¡80 kg!) vaig tenir d'afluixar una mica amb les cerveses, els gins-tonics i a intentar enamorar-me del ciclisme. 
El dia que vaig descobrir que no estàvem fets l'un per l'altre (el ciclisme i jo) va estar el dia que provant els pedals automàtics vaig caure tres vegades com un pes mort sobre les meves costelletes, em vaig perdre per les Gavarres, es va fer fosc, es va posar a ploure i vaig aparèixer a Calonge en comptes de Llafranc. Venc una mountain bike en molt bon estat.


La rentreé al running ha estat força dura, doncs el cap encara recorda el ritmes que portava anteriorment, però les cames, els pulmons i el cor s'en han oblidat completament. Tirades inicials de pocs kilòmetres i ritmes molt suaus per anar acostumant el cos i anar tantejant el genoll.


Amb mitjanes de 20 km. escassos setmanals, he arribat a la cursa de 10 km. de Roda amb ganes de fer un entrenament de qualitat i  de comprovar la magnitud de la tragèdia del meu estat de forma actual, comparant el temps actual amb el d'un any enrere,43:20.


Aquesta competició, enguany és la 28a edició de la Mitja Marató i la 15a  edició de la cursa de 10 km. que juntament amb els més de 700 corredors inscrits entre les dues modalitats i la bona organització, fan d'aquest esdeveniment una referència a la Comarca d'Osona. Un aspecte a destacar és la tovallola de gran qualitat que fan entrega amb la bossa del corredor, acostumats com estem, a rebre camisetes d'ínfima qualitat, que val més que no te les posis en una tirada llarga si no vols acabar encetat de tot arreu.


El dia va resultar assolellat però amb una acceptable temperatura per córrer. A les 9:15 van fer les curses de Cros Escolar, on tenien de córrer els meus petits, en Guillem, en Joaquim i en Màxim  en diferents categories. Llàstima en Guillem que no podes participar finalment, al arribar quan ja havien sortit puntualisims, amb quinze anys estava en la edat òptima (categoria entre 12 i 15) per fer un bon paper. Molt bé per en Joaquim i en Màxim que per no haver entrenat gens, van acabar la cursa molt dignament.

Joaquim

Maxim

Em trobo en Pere, que també farà la de 10 km., en Joan i L'Àlvar que volen trencar el crono a la Mitja Marató, així com l'Ernest i en Josep que també volen volar baix en la Mitja.


No hi ha calaixos, pel que per estar una mica ben posicionats (pel Àlvar i en Joan), ens hem de barallar amb uns rosers que ens deixen les cames noves ja abans de començar. 
Tret de sortida i començo a córrer sense saber a quin ritme vaig, ja que per falta de costum no havia carregat el Garmin, i vaig a cegues, decideixo anar amb en Pere que vol baixar de 45' i m'anirà cantant el ritme. 


Al kilòmetre tres, per la forma de bufar que sento a en Pere sospito que li costarà aguantar el ritme a 4:30. Després, més tard, em confessa que bufava perquè només respirava pel nas i li costava prendre prou aire! Serà animal! D'on ho ha tret això de que s'ha de respirar només pel nas! 


Al quilòmetre quatre, miro el crono del pulsòmetre, 18:22, ja hem perdut 22' respecte al ritme de 45' i començo a tirar una mica més a veure si encara puc recuperar aquest segons i entrar per sota de 45'. 

Trepitjant bé.

Enfilem la carretera cap a Manlleu, de pujada, em trobo a la "family" que m'anima i em retrata. Poc després em passa la que seria la primera fèmina. En aquest moments recordo les paraules de l'Àlvar, "quan et passa una noia no tens res a fer perquè vol dir que és una corredora amb nivell i aquestes no s'equivoquen mai de ritme, com fem nosaltres", i se'm en van totes les temptacions d'aguantar-li el ritme. Adéu.




Arriba el quilòmetre set i mentalment calculo, que difícil és mentre es corre, que he recuperat els segons perduts, bona senyal perquè ara venen dos quilòmetres de baixada que em faran arribar sub 45'. Esprintada final i paro el crono a 44:45.


Estic força content per què no ha estat tan mal temps dintre de tot, ha estat una cursa que m'ha resultat còmode, 172 ppm de mitjana, quan el habitual en curses de  10k estic en 178. I el més important, no he sentit cap molèstia al genoll. Prova superada. Ah!, i a més,  sembla que ja no trepitjo de taló.

Encara estic fent cua per recollir la beguda , quan veig arribar en Pere a menys d'un minut darrera meu 45:40. Al final ha decidit respirar també per la boca i els seus pulmons agraïts per tanta oxigenació, fins ara desconeguda, li han donat una empenta que gairebé m'atrapa al tram final. No vull ni pensar quines marques pot aconseguir en el futur amb ventilació completa!

Agafo la càmera fotogràfica i em poso a veure arribar els  cracks de la Mitja.

Joan    1:26:17
Ernest  1:26:25
Josep   1:27:16
Bertu   1:28:27
Àlvar    1:29:34

¡Enhorabona tots! 
¿Ho has vist Àlvar com podies baixar de 1:30?, València serà teva.
¡Que lluny veig poder fer aquests temps ara!
Serà clau que les lesions em respectin i pugui anar acumulant quilòmetres i entrenaments de qualitat. ¡Fins a Sant Galdric!

CURSA DE BOMBERS 2011

 Aquesta cursa va nèixer com una reivindicació del Cos de Bombers de Barcelona, amb el recolzament de Nike, per a sol.licitar millores en les condicions laborals al Ajuntament de Barcelona, i amb el pas del temps s'ha convertit, segons la Reial Federació d'Atletisme, en la segona millor cursa de 10 km. després de la San Silvestre Vallecana, per la gran participació, enguany 20.000 corredors i per la perfecte organització.
Des de la primera participació a aquesta cursa, l'any passat, ja la vaig incloure en l'agenda de curses com a fixa, pel ambient i pel recorregut, molt propici a fer bona marca, ja que es força planer (50 metres de desnivell) i, a més, els dos km. de pujada són al principi, quan encara estàs fresc, la resta és tot pla i avall.

Així com la Mitja Costa Barcelona Maresme era la cursa escollida per intentar baixar de 1:30, la Cursa de Bombers era la escollida per intentar baixar de 40' en els 10 km.

Les sensacions ja tornaven a ser bones després del esgotament produït pel Marató de Barcelona, encara que el kilometratge setmanal d'aquest darrer mes m'ha baixat a uns 20 km. en comptes dels habituals 40 km. Tampoc he fet un entrenament específic per deu mils, des del 15 de Febrer que no faig series i a més el cos encara no s'ha habituat a tanta calor. Si, ho heu endevinat, m'estic preparant el terreny per explicar-vos que avui tampoc ha estat el gran dia. Passem a la crònica.

Tant em va agradar la cursa del darrer any que he enredat a cinc corredors més, en Pepe, en Pere, en Xevi, en David i en Jackie. Sortim d'hora de Vic i aparquem vora al Palau de Mar. Aquí ens canviem, ens posem els braçalets, els Garmins, ens hidratem, un  pipiroom i cap al nostre calaix. 
Surten corredors amb la "samarreta dorsal" de color groc fluo de totes direccions i ja comencem a veure els primers escalfant pels carrers adjacents a la sortida. Nosaltres no volem ser menys i també fem les nostres rectes abans d'entrar al calaix, on trobem l'Arcadi Alibés, al  que li preguntem quina marca vol fer, ens diu que normalment baixa de 42, però que avui tal com esta de calorós el dia, fer entre 42' i 45' ja estarà bé. També ens diu que, per ell, la cursa havia d'haver començat a les nou. Ho vas quadrar, Arcadi, doncs has fet 43:20.

L'ambient comença a ser espectacular i a mida que s'acosta l'hora de sortida l'excitació  va "in crescendo" fins que el grup de rock AC/DC comença un compte enrere, quatre, tres, dos, explosió de confeti groc i sortida... Alea jacta est.
Tot i estar en el calaix sub 42', la sortida és molt lenta i la gran densitat de corredors fa molt difícil agafar un ritme per sota de 4', que acabo aconseguint a base de voreres i d'un continus eslàlom molt molest. ¿Com pot ser que malgrat el rigor dels organitzadors vers el calaixos, es colin tants corredor lents on no els toca? Misteri, misteri. En un inici, els dos globus, 40' i 42' van molt junts i força per endavant meu tot i que he sortit  ràpid. 

Passo els tres primers km a 3:55, 4:05 i 4:05, gairebé a ritme objectiu tenint en compte que ja he fet el tram de pujada. Finalment el globus 42' quede enrere mentre que el de 40' s'en va anant poc a poc, ¡com odío aquesta sensació! Passo pel avituallament i decideixo no agafar aigua doncs al ritme que vaig sé que no me la podré prendre sense perdre una eternitat. Arriben els km 4 i 5 a 4:04 i 4:04, passant per a la meitat de cursa amb 20:19, això són 19" de retard, 14" segons el Garmin. Encara tinc l'esperança de recuperar-ho en el tram de baixada, però els kilòmetres 6 i 7 em van allunyant tant dels globus que començo a assumir la realitat, 4:04 i 4:06. Tinc la boca i els llavis molt secs i ara si trobo a faltar una mica d'aigua, si més no per mullar-me la boca. No sé si la falta d'entrenaments de qualitat o la calor, que ja és molt important, fa que al km 8 i 9 m'enfonsi amb uns 4:13 i 4:09 que em toquen la moral i gairebé no tinc ganes d'apretar en la baixada de Via Laietana, malgrat la percussió brasilera, que faig a 4:02. Salutacions a l'Eli i família just abans d'entrar i esprintada final.Total 41:10@4:07 min/km.

Des del punt de vista pessimista, 30" més que la Jean Bouin i 70" més que l'objectiu sub 40', desde el punt de vista optimista, 1' i 40" de millora respecte a la cursa de l'any passat.

A destacar l' actuació de la resta de components de l'expedició Vic-Bombers, on s'han batut moltes millors marques personals. 

Kollons David!, has deixat el futbol, has entrenat poquísim, et fa mal el genoll i fas millor marca que l'any passat. Fas honor al teu cognom, estás com un "Roure". 

Kollons Jackie!, 30 anys sense fer esport, totalment desentrenat, quatre tiradetes de 6 km a pas de tortuga i la primera cursa de 10k ¡baixes de 55'! L'any vinent us vull veure d'equip a la cursa d'obstacles amb el nom KOLLONS KOM KORREN AQUESTS KUNYATS. jejeje.

Xevi! Sempre ens quedará el dubte de que hagués passat si no haguésim deixat les series del dimarts!

Pepe! Vols dir que no et vas passar amb els Red Bulls? Baixaves volant per la Via Laietana!

Pere! ja sé que no t' agrada patir a les curses, però aquesta ocasió en Pepe t'ha tret més d'un minut i no et donarà revenja fins a la propera Jean Bouin! jeje.

Xevi      42:24   4:14 min/Km      MMP

Pepe     44:07   4:25 min/km      MMP

David    45:10   4:31  min/km     MMP

Pere      45:25   4:33 min/km

Jackie   54:18   5:26 min/km      MMP

P.D. He calculat amb el Running Calculator quina marca hagués fet a una temperatura més baixa i he obtingut el segúent: tampoc hagués baixat de 40'!

2a CURSA D'OBSTACLES FINISHER NON STOP

Avui, al cap de dues setmanes després de la mitja Marató Costa Barcelona Maresme m'he tornat a penjar un dorsal. En aquest cas, però, ha estat un altre tipus de cursa, un tipus de cursa inèdita fins ara per a mi, una cursa d' obstacles.

Quan en Jordi ens va enviar un email als que varem anar a la Behobia, animant-nos a participar en una cursa per equips i que el nom proposat era KOLLONS KOM CORREN AQUESTS IAIOS, de seguida vaig entendre que la part atlètica pureta quedava una mica de banda, en canvi, la diversió i una bona endrepada posterior estava asegurada.

Quan combines la paraula CURSA i la paraula OBSTACLES t'adones que tenen acepcions un pèl contradictories, una implica, acció d'anar d'un lloc a un altre corrent donant-se presa, l'altre significa impediment, dificultat. Uiuiuiiiii! això no té massa bona pinta, bé, veure'm que passa!

La cursa consta de dues modalitats, la SPRINTER, de 6 km i 15 obstacles i la FINISHER NON STOP, de dues voltes al circuit, 12 km i 30 obstacles. Està clar que als IAIOS els quedava massa petita la SPRiNTER.

Durant l’entrega de dorsals i xips, en el Recinte Firal El Sucre, trobo perfectament adequat el significat del nom del nostre equip, al menys la paraula IAIO, doncs la pràctica totalitat d'inscrits són universitaris de 18 a 22 anys, la majoria disfressats per equips. Hi ha els INDIS, els TRUJOTS, etc... tota la fauna. Ara faltarà veure la part de KOLLONS KOM KORREN.

A les 11 hores es dóna la sortida als Finishers i resulta com una estampida de “nyus” o “búfals” cap al primer obstacle, una barana de fusta, que en mig de tots els corredors no veig i primera óstia, collons!, la salto i ara ve la pila de pneumàtics que en no res es convertirà en una pila de pneumàtics i de corredors. En Jordi i en Javi m'avançen i quan ja consegueixo sortir de la pila les pulsacions ja estan en zona roja. Això no serà fàcil!

Passem per uns contenidors d‘obres, pel tubo i enfilem un caminet, riu Meder amunt, cosa que em serveix per estabilitzar-me una miqueta i agafar aire. Primera creuada de riu, quina mandra mullar-me! (encara no sabia que el travessaria 25 vegades més). Les sabatilles ja estan plenes d'aigua i el xap-xap ja no em deixa fins a la fi de cursa. Ara recordo que la organització aconsellava mitjons de neopré. Una mica tard.

Primeres cues a les escales i a les lianes, cosa que em va bé per recuperar una mica més d'alè. En Jordi el tinc controlat a uns 25 metres per davant però va a un ritme força alegre, impossible atrapar-lo, de moment, en Javi ja l’he perdut definitivament.

Canviem de direcció i ens acostem altre vegada cap al centre de Vic. Anem seguint bastant en fila, un corredor a darrera l’altre però ja comencen a apareixer diferents ritmes. La majoria de corredors són més ràpids en passar els obstacles que jo, però, perden ritme en les trancisions de carrera continua, això crea un t’atrapo m’atrapes bastant incòmode. Allargo la gambada a veure si me'ls trec de sobre d’una vegada, i si, sembla que ha funcionat i de pas m’he acostat a en Jordi que gairebé em deu sentir l’alé al clatell al arribar a la part mes aquàtica. Cal tornar travessar el riu per uns troncs que cada vegada em tiren a l’ aigua i desprès seguir corrent per dintre el riu amb l’aigua gairebé al maluc. Vaig pràcticament caminant, però en Jordi, encara va més lent i el passo. ¡Abur!

Arribem a l’altura del pont romà i tornem a travessar el riu i a girar de nou cap al centre, ara ve la part d’ ajupir-se, passar per sota un pont molt baix, esquivar pneumàtics pendulars, reptar com un llangardaix per les espines tipus pista americana, creuar per dintre els forats d’una balla, etc. Obstacles que et van trencant el ritme cada vegada més. I, a més a més, les sabatilles xap-xap.

Tornem a travessar el riu per enèssima vegada i ara ens quedem al voral dret, per sota del passeig del Prat, on tot Vic, ens podrà observar comodament desde d'alt com ens acabem d'embrutar i de rebentar en les piscines de fang. Al menys, sento com m’animen, va Carles, que això no és res per un maratonià com tu. Gràcies Bertu. Gràcies. Però si que és. Més endavant sento en Joaquim, va papa, que ara et queda escalar una bala de palla gegant!! També m’ animen l’ Anna, en Jackie i l’ Eli que esta esperant que abandoni, ¡si que dec fer mala cara!

Escalada en el camió de palla, escalada en els tubs gegants, cronoescalada al pont, bany d’ aigua, bany d’ escuma i com nou per tornar a començar la segona volta!

Encara que estic més cansat, aquesta volta la faig amb més comoditat que la primera, segurament per que ja estic en règim de creuer, ja conec els obstacles, i a més, ja no tinc corredors a la vora que em destorbin. Els equips disfressats estan perfectament inmersos en el seu paper, “desmadre” total en cada obstacle. Trobo els Trujots endinsats en el seu paper revolcant-se com a tals... pel fang.
¡Que maco ser jove!

Últim servei de bany d’ escuma i arribada.

Trobo en Javi que m’ ha tret 3 minuts (molt bé) i amb cara d’ haver disfrutat i en Johnny que: !ha desertat a la primera volta! ¡horror, els IAIOS s’han quedat descalificats!
Van arribant els components de l’ equip, Jordi, Pep, Dani i Joan.

Tots, pels comentaris, ens hem divertit i cansat molt i ara només queda pensar en la teca que ens espera a la Roca.

Salut i fins a la propera.

RESULTATS 2a CURSA D'OBSTACLES FINISHER NON STOP
Javi Vila Altimir 26 26420 01:07:33 00:05:38 00:33:15 KOLLONS KOM KORREN ELS IAIOS
Carles Onyós 32 32419 01:10:39 00:05:54 00:35:09 KOLLONS KOM KORREN ELS IAIOS
Jordi Pallarés 40 40365 01:13:32 00:06:08 00:35:42 IGUAL DE KLOSKATS PER
Pep Pares 55 55366 01:18:22 00:06:32 00:38:44 IGUAL DE KLOSKATS PER …
Dani Famada 59 59416 01:21:53 00:06:50 00:39:32 KOLLONS KOM KORREN ELS IAIOS
Joan Herrero 71 71418 01:25:47 00:07:09 00:40:19 KOLLONS KOM KORREN ELS IAIOS

Mitja Marató Costa Maresme

Avui era el dia assenyalat des de fa mesos per intentar millorar la marca personal de la Mitja de Granollers i per què no, intentar baixar de 1:30, i el lloc escollit era la Mitja Marató Costa Barcelona Maresme. Una cursa que segons l'organització vol que s' acabi transformant en la Mitja més ràpida del territori català. L' atribut principal per a merèixer aquest títol es sens dubte el escassos 40 metres de desnivell i que el recorregut sigui a nivell del mar.

Es clar que aquesta era la idea abans de decidir anar a la Marató de Barcelona, després, les expectatives eren totalment incertes , dons no sabia com podia reaccionar el cos després de només dues setmanes de descans. Per un costat hi havia la possibilitat de que el cos encara no s' hagués recuperat i que "petés" estrepitosament, per l'altre hi havia la possibiltat de que m' hagués recuperat, i així, poder aprofitar la super compensació que suposa una prova con la Marató.

En aquesta ocasió també hem anat a Calella amb la furgoneta d' en Joan, com en la Jean Bouin. Com m' agraden aquestes anades i tornades amb tota la colla de corredors, Pere, Pepe, Àlvar, Joan i Lluís, en les que la conversa es poc variada, mono temàtica, però amena i a sobre no s' ha de conduir. Gràcies Joan.

Hem arribat perfectament guiats per l' iPhone fins al passeig Marítim de Poblenou (Calella), on amablement uns policies ens han dirigit cap al "simintiri" on hem pogut aparcar, recollir dorsals i samarreta de regal amb l'antelació justa per anar al bany i prendre tota classe de substàncies dopants (gels, red bulls, glucosports, etc....).

Un cop situats cadascú en el seu calaix,....tret de sortida i cau el primer kilòmetre a 4:01, poso el fre de mà, no em puc passar, si vull fer 1:30 amb 4:16 ja en tinc prou. Els següents passen a 4:12, 4:14, 4:13, 4:14 i 4:18. Perfecte, si no fos per les sensacions, que ja comencen a ser dolentes. Em tornen a fer mal els isquios i la sensació de cansament a aquestes altures de cursa ja em va mentalitzant de que avui no serà el gran dia. Per fi sortim del bucle de sortida de 6 km i agafem, ara si, l' Avinguda del Mar cap a Santa Susanna i Malgrat de Mar.

El suau vent de Llevant bufa de cara, cosa que fa que tingui la sensació de que em frena, però, alhora també em refresca ja que el dia radiant s 'ha començat a caldejar. Arribem al km 10 i entrem al poble de Malgrat on rebem els ànims dels Malgratencs, marco un promig de 4'20"/km, si ho comparo amb Granollers vaig a la par (4'21"/km) però vaig fos. Creuem el poble i un cop completat el gir al km 13, malgrat el vent a favor, vaig llastrat, al km 15 em marco un parcial de 4'34"/km (4'18" a Granollers), ¡ja no tinc res a fer!, però és que la cosa va a pitjor, vaig disminuint el ritme a passes agegantades i l' últim parcial (15-21) el marco a 5:02 (4:20 a Granollers).

El rellotge d' arribada em diu que amb una "apretadeta" entro per sota de 1h37', faig l' esforç i paro el Garmin a 1:36:58.

Està clar que res de super compensació i que el cansament produït per la Marató es més profund del que sembla a primera vista. Tampoc deu haver ajudat que les dues setmanes abans i després de la Marató gairebé no hagi fet kilòmetres. Una altre dia serà. ¡Hi ha més dies que llangonises!

Tota la colla. D' esquerra a dreta, Pepe, Lluís, Àlvar, Pere, Joan i Carles.

Crónica Marató de Barcelona 2011. La meva primera Marató.

Tot va començar amb una trucada de l’Ernest. Sabia perfectament que m’ enredaria, ja ho havia fet en alguna altre ocasió. Recordo especialment la primera, coincidim vestits de corredors al Tennis quan portava unes 7 o 8 sortides de running desde que em va donar per això de córrer i em va proposar participar en la primera Eco Mitja Marató de Vic, "i tant que l' acabaràs.....tothom que fa esport regularment i de tant en tant va a córrer la pot acabar", " i tant que la vaig acabar però no us puc dir les vegades que em vaig jurar que no tornaria a fer una cursa mai més".
Bé, després d' aquells juraments estèrils han passat gairebé dos mil kilòmetres, un any i mig, tres deu-mil, dues mitges i l'Ernest m'ha tornat a enredar tres setmanes abans de la Marató de Barcelona, "no te la pots perdre..., és de les més maques que hi ha ..., la primera Marató l'has de fer a casa... i així faràs companyia a en Josep que teniu un nivell molt semblant i va sol". Aquests arguments van ser suficients per picar una altra vegada, però aquest cop no em quedaria sol, tenia de trobar un altre passarell innocent que també es deixes enredar, en Trave, la veritat, no es va resistir gaire.
Tant sols hi havia temps per recuperar-se de la tendinitis de la
Mitja de Granollers i de fer una tirada llarga de 28 amb el nou company, Josep, i així, a més ens coneixeríem. Tirada de tràmit sinó fos per la rampa que li va venir al km 27, el que ens va fer adonar-nos de la importància d’hidratar-se correctament. La setmana anterior dos rodatges alegres però curts i sobretot molts sentiments barrejats, il·lusió, por, nerviosisme, inseguretat, curiositat i la sensació que et dóna el descans de tenir unes cames voladores.
Haviem consensuat que l’objectiu, només, era acabar-la i a més amb la comoditat suficient per gaudir-la, això volia dir anar a 5:10-5:15, però tots sabiem que, en el possible, intentariem no deixar escapar el globus de 3h30min fins al km 30 i després "maricó l’últim".
El dia D comença ben aviat, recullo en Trave, anem a Barcelona a trobar-nos a les piscines Picornell amb en Josep i la seva colla de subtres, on ens aprofitariem de les fantàstiques instal·lacions per canviar-nos i començar a pensar en els últims detalls, disposició dels gels, col·locació de dorsal, monedes per si “petem”, mòbil, doble nus, pipiroom, etc...
Baixem per les escales del Palau Nacional cap a la Font Màgica i comencem a adonar-nos del ambient que ens espera, milers de corredors i d'espectadors que han sortit al carrer per gaudir i fer-nos gaudir de la cursa. !Una gran festa!
Corredisses, empentes i cop de coltze per a tal de col.locar-nos en el calaix que ens toca i els últimes dubtes, ¿he agafat prou gels, llenço la roba d'abric ara o més tard, tinc temps de fer l’últim pipi?. Sona "Barcelona" de Freddy Mercury i Montserrat Caballé i tothom aixeca els braços seguint el ritme de la música, les pulsacions ja em van a 140.
Sortida. La riuada de corredors es va desplaçant lenta però inexorablement cap a la sortida, passen gairebé cinc minuts des de que ha sortit el primer elit i creuem la estora de control de sortida. Avancem molt lentament però no ens preocupa ja que sabem perfectament que tot es decideix al final, el ritme el marca la gent, no nosaltres, de totes formes passem els dos primers km a 5:02 i 5:05.
Arribem al camp Nou i la pujada ens permet veure en perspectiva la vanguardia de cursa que gairebé ja esta a un kilòmetre davant nostre. Ens posem al costat dels globus de 3h30min. i això ens permet despreocupar-nos de marcar el ritme i al anar còmodes, gaudir de la observació de tota classe de espècimens de corredors. A destacar el "tirilles", que si bufa el vent una mica més volarà, "el camalluent" perfectament depilat i condicionat amb tot tipus de cremes camforades, "el massis" ¿cóm pot ser que tanta quantitat de carn magra pugui desplacar-se tan gràcilment? i en especial ens crida l’atenció en el km 3, "el bufador" que ens avança i que no sé si el que li penja per la boca és la llengua o un tros de pulmó. Curiosament cap al km 5 encara estava viu. També a destacar les vestimentes, disfresses de spiderman, suposo per aprofitar-se del gratacels per a gronxar-se una mica, "els previsors" amb 2 litres de liquid a l’esquena per si de cas els 9 avituallaments i els 7 punts amb esponges fallen, els “ninjes" vestits de llarg i negre mat , suposo que per passar desapercebuts als rivals, els "cartuxeros" amb unes cananes embotides de gels. En fi, molt distret.
Van passant els km i amb ells cauen Travessera de les Corts, Berlín, Tarragona, Gran Via... els globus s'acosten i s' allunyen degut principalment als embussos que creen els corredors “no previsors" en els avituallaments.
Arribem a la petita pujada de Passeig de Gracia, km 15, i entro de ple a la fase hipocondríaca, em comença a fer mal el maluc, em distrec amb l'ambient que és fenomenal, llegint els cartells d'ànims que els familiars despleguen a les voreres. Quan hi torno a pensar ja no em fa mal però ara es el isquio el que molesta, !vatua! ¿no tinc res més per distreure'm que anar pensant a veure que em fa mal? Passen Roselló, Sagrada Família i enfilem Meridiana. El dolor al isquio també s'ha mort però ara apareix mal a la planta dels peus, i aquest si que ja no desapareixeria fins a la fi de cursa. En plena Meridiana arriba el kilòmetre 19 i em prenc el primer gel aprofitant l'aigua del kilòmetre 20, des de aquí ja podem veure en el carril de tornada la porta de 1/2 Marató, això m'anima però, a en Trave, em sembla que no tant perquè em comenta que no aguantara una altre mitja a aquest ritme. Passem la mitja a 1h 45 min 30 seg.
Van passant els kilòmetres i encara em sento molt bé, es clar que la baixada de Felip II segur que ajuda a aquesta sensació. Entrem de nou a Gran Via i les premonicions d'en Trave es fan realitat al quilòmetre 24, vol afluixar una mica i ens deixa marxar. Entrem a la Diagonal i falten tres kilòmetres per arribar a la torre Agbar, l'ambient és espectacular, la gent per animar s'acosta tant que fa estret el camí.
Començo a notar el cansament i en el km 28 em prenc el segon gel que em revifa. El globus està a uns cent metres i en Josep em demana si tinc forces per atrapar-lo i comencem a forçar una mica més el ritme en el km 29, 4:51, aquí m' adono que no podré i miro el pulsòmetre, 178 ppm, han pujat 20 ppm des del inici. M' imagino el meu fetge intentant processar les quantitats ingents de làctic que estic generant, ara tinc clar el que m'espera i decideixo afluixar per baixar una mica les pulsacions, donar un respir al fetge i entrar en la fase de supervivència.
Canvio el xip. Ara ja començo a descomptar kilòmetres en comptes de sumar-els, ja penso en que en Quim està esperant a 7 km de meta per acompanyar-me en el tram més dur i això em donarà forces, penso en l' Eli que segur que m' està esperant a la arribada i no puc fallar, i tota classe de reforços positius que em passen pel cap. També ajuda que, en general, tothom a començat a baixar el ritme i comencen les primeres desercions, lesionats, gent caminant o bé encantada en els avituallaments.
Sona el mòbil, és en Quim, ha canviat els plans, ens espera en el pont que travessa la Ronda del Litoral, a 12 km de meta, fantàstic, aixi gaudiré del reforç positiu 5 km abans. Amb tot això els globus i en Josep s' han anat i no he pogut dir-li que em quedo a darrere.
Trobo en Quim en el lloc acordat i això em reconforta, sé que no em deixarà abandonar. Comença el degoteig de segons, que aconsegueixo tapar a 5:30 fins al km 35. Tinc una sensació de buidament total, el cansament es brutal, no sé on trobar energia per anar continuant a aquest ritme. En Quim em deixa, s'en va a buscar en Trave, que de ben segur l'espera trobar al parc de la Ciutadella on havíem acordat inicialment. Gràcies Quim, m'ha anat de conya fer aquests kilòmetres junts.
Queden 6 km. 6 Kilòmetres interminables.
Ara m' espera la soledat del corredor de fons, malgrat la multitud que m'envolta i m'anima.
Ara, és quan s'ha de donar el do de pit, el que resta és el que fa tan gran aquesta prova, el que t'omple d'alegria molts dies després d'acabar-la. El sofriment actual empetiteix l'anterior.
Em prenc l'últim gel, el "Coup de Fouet" que m'havia reservat pel final. Les cames van soles, però al ritme que volen elles, jo no tinc cap influència sobre elles. ¡Cóm trobo a faltar més kilòmetres d'entrenament i tres o quatre tirades llargues més!
El recorregut que queda és el més bonic i pintoresc, Arc de Triomf, Ronda Sant Pere, Plaça Catalunya, Porta de l' Àngel, Jaume I, Les Rambles, i a més està a rebentar, però no estic per gaudir-ho, tota la sang la dec tenir a les cames, tinc visió túnel i només penso en comparar la distancia que resta amb distàncies de referència que conec per fer-m'ho més fàcil. L'escabetxada de corredors es brutal, ja no hi ha cops de colze i la distància entre corredors s'ha augmentat considerablement.
En aquest moments l'hemorràgia de segons perduts es massiva, 6 min/km, però ja veig el km 41, ara queda concentrar-se a veure l'Eli i apretar una mica per entrar dignament. Just abans de la corba que dóna entrada als cent noranta cinc metres finals, la veig amb en Josep, en Joan, la Blanca i la Roser. Estic molt content de veure'ls, em paro a saludar i faig l'últim esforç per creuar l'arribada. Prova superada. Gràcies Ernest per enredarme.
Total 3 hores, 40 minuts, 37 segons.