Tot va començar amb una trucada de l’Ernest. Sabia perfectament que m’ enredaria, ja ho havia fet en alguna altre ocasió. Recordo especialment la primera, coincidim vestits de corredors al Tennis quan portava unes 7 o 8 sortides de running desde que em va donar per això de córrer i em va proposar participar en la primera Eco Mitja Marató de Vic, "i tant que l' acabaràs.....tothom que fa esport regularment i de tant en tant va a córrer la pot acabar", " i tant que la vaig acabar però no us puc dir les vegades que em vaig jurar que no tornaria a fer una cursa mai més".Bé, després d' aquells juraments estèrils han passat gairebé dos mil kilòmetres, un any i mig, tres deu-mil, dues mitges i l'Ernest m'ha tornat a enredar tres setmanes abans de la Marató de Barcelona, "no te la pots perdre..., és de les més maques que hi ha ..., la primera Marató l'has de fer a casa... i així faràs companyia a en Josep que teniu un nivell molt semblant i va sol". Aquests arguments van ser suficients per picar una altra vegada, però aquest cop no em quedaria sol, tenia de trobar un altre passarell innocent que també es deixes enredar, en Trave, la veritat, no es va resistir gaire.
Tant sols hi havia temps per recuperar-se de la tendinitis de la
Mitja de Granollers i de fer una tirada llarga de 28 amb el nou company, Josep, i així, a més ens coneixeríem. Tirada de tràmit sinó fos per la rampa que li va venir al km 27, el que ens va fer adonar-nos de la importància d’hidratar-se correctament. La setmana anterior dos rodatges alegres però curts i sobretot molts sentiments barrejats, il·lusió, por, nerviosisme, inseguretat, curiositat i la sensació que et dóna el descans de tenir unes cames voladores.
Haviem consensuat que l’objectiu, només, era acabar-la i a més amb la comoditat suficient per gaudir-la, això volia dir anar a 5:10-5:15, però tots sabiem que, en el possible, intentariem no deixar escapar el globus de 3h30min fins al km 30 i després "maricó l’últim".
El dia D comença ben aviat, recullo en Trave, anem a Barcelona a trobar-nos a les piscines Picornell amb en Josep i la seva colla de subtres, on ens aprofitariem de les fantàstiques instal·lacions per canviar-nos i començar a pensar en els últims detalls, disposició dels gels, col·locació de dorsal, monedes per si “petem”, mòbil, doble nus, pipiroom, etc...
Baixem per les escales del Palau Nacional cap a la Font Màgica i comencem a adonar-nos del ambient que ens espera, milers de corredors i d'espectadors que han sortit al carrer per gaudir i fer-nos gaudir de la cursa. !Una gran festa!
Corredisses, empentes i cop de coltze per a tal de col.locar-nos en el calaix que ens toca i els últimes dubtes, ¿he agafat prou gels, llenço la roba d'abric ara o més tard, tinc temps de fer l’últim pipi?. Sona "Barcelona" de Freddy Mercury i Montserrat Caballé i tothom aixeca els braços seguint el ritme de la música, les pulsacions ja em van a 140.
Sortida. La riuada de corredors es va desplaçant lenta però inexorablement cap a la sortida, passen gairebé cinc minuts des de que ha sortit el primer elit i creuem la estora de control de sortida. Avancem molt lentament però no ens preocupa ja que sabem perfectament que tot es decideix al final, el ritme el marca la gent, no nosaltres, de totes formes passem els dos primers km a 5:02 i 5:05.
Arribem al camp Nou i la pujada ens permet veure en perspectiva la vanguardia de cursa que gairebé ja esta a un kilòmetre davant nostre. Ens posem al costat dels globus de 3h30min. i això ens permet despreocupar-nos de marcar el ritme i al anar còmodes, gaudir de la observació de tota classe de espècimens de corredors. A destacar el "tirilles", que si bufa el vent una mica més volarà, "el camalluent" perfectament depilat i condicionat amb tot tipus de cremes camforades, "el massis" ¿cóm pot ser que tanta quantitat de carn magra pugui desplacar-se tan gràcilment? i en especial ens crida l’atenció en el km 3, "el bufador" que ens avança i que no sé si el que li penja per la boca és la llengua o un tros de pulmó. Curiosament cap al km 5 encara estava viu. També a destacar les vestimentes, disfresses de spiderman, suposo per aprofitar-se del gratacels per a gronxar-se una mica, "els previsors" amb 2 litres de liquid a l’esquena per si de cas els 9 avituallaments i els 7 punts amb esponges fallen, els “ninjes" vestits de llarg i negre mat , suposo que per passar desapercebuts als rivals, els "cartuxeros" amb unes cananes embotides de gels. En fi, molt distret.
Van passant els km i amb ells cauen Travessera de les Corts, Berlín, Tarragona, Gran Via... els globus s'acosten i s' allunyen degut principalment als embussos que creen els corredors “no previsors" en els avituallaments.
Arribem a la petita pujada de Passeig de Gracia, km 15, i entro de ple a la fase hipocondríaca, em comença a fer mal el maluc, em distrec amb l'ambient que és fenomenal, llegint els cartells d'ànims que els familiars despleguen a les voreres. Quan hi torno a pensar ja no em fa mal però ara es el isquio el que molesta, !vatua! ¿no tinc res més per distreure'm que anar pensant a veure que em fa mal? Passen Roselló, Sagrada Família i enfilem Meridiana. El dolor al isquio també s'ha mort però ara apareix mal a la planta dels peus, i aquest si que ja no desapareixeria fins a la fi de cursa. En plena Meridiana arriba el kilòmetre 19 i em prenc el primer gel aprofitant l'aigua del kilòmetre 20, des de aquí ja podem veure en el carril de tornada la porta de 1/2 Marató, això m'anima però, a en Trave, em sembla que no tant perquè em comenta que no aguantara una altre mitja a aquest ritme. Passem la mitja a 1h 45 min 30 seg.
Van passant els kilòmetres i encara em sento molt bé, es clar que la baixada de Felip II segur que ajuda a aquesta sensació. Entrem de nou a Gran Via i les premonicions d'en Trave es fan realitat al quilòmetre 24, vol afluixar una mica i ens deixa marxar. Entrem a la Diagonal i falten tres kilòmetres per arribar a la torre Agbar, l'ambient és espectacular, la gent per animar s'acosta tant que fa estret el camí.
Començo a notar el cansament i en el km 28 em prenc el segon gel que em revifa. El globus està a uns cent metres i en Josep em demana si tinc forces per atrapar-lo i comencem a forçar una mica més el ritme en el km 29, 4:51, aquí m' adono que no podré i miro el pulsòmetre, 178 ppm, han pujat 20 ppm des del inici. M' imagino el meu fetge intentant processar les quantitats ingents de làctic que estic generant, ara tinc clar el que m'espera i decideixo afluixar per baixar una mica les pulsacions, donar un respir al fetge i entrar en la fase de supervivència.
Canvio el xip. Ara ja començo a descomptar kilòmetres en comptes de sumar-els, ja penso en que en Quim està esperant a 7 km de meta per acompanyar-me en el tram més dur i això em donarà forces, penso en l' Eli que segur que m' està esperant a la arribada i no puc fallar, i tota classe de reforços positius que em passen pel cap. També ajuda que, en general, tothom a començat a baixar el ritme i comencen les primeres desercions, lesionats, gent caminant o bé encantada en els avituallaments.
Sona el mòbil, és en Quim, ha canviat els plans, ens espera en el pont que travessa la Ronda del Litoral, a 12 km de meta, fantàstic, aixi gaudiré del reforç positiu 5 km abans. Amb tot això els globus i en Josep s' han anat i no he pogut dir-li que em quedo a darrere.
Trobo en Quim en el lloc acordat i això em reconforta, sé que no em deixarà abandonar. Comença el degoteig de segons, que aconsegueixo tapar a 5:30 fins al km 35. Tinc una sensació de buidament total, el cansament es brutal, no sé on trobar energia per anar continuant a aquest ritme. En Quim em deixa, s'en va a buscar en Trave, que de ben segur l'espera trobar al parc de la Ciutadella on havíem acordat inicialment. Gràcies Quim, m'ha anat de conya fer aquests kilòmetres junts.
Queden 6 km. 6 Kilòmetres interminables.
Ara m' espera la soledat del corredor de fons, malgrat la multitud que m'envolta i m'anima.
Ara, és quan s'ha de donar el do de pit, el que resta és el que fa tan gran aquesta prova, el que t'omple d'alegria molts dies després d'acabar-la. El sofriment actual empetiteix l'anterior.
Em prenc l'últim gel, el "Coup de Fouet" que m'havia reservat pel final. Les cames van soles, però al ritme que volen elles, jo no tinc cap influència sobre elles. ¡Cóm trobo a faltar més kilòmetres d'entrenament i tres o quatre tirades llargues més!
El recorregut que queda és el més bonic i pintoresc, Arc de Triomf, Ronda Sant Pere, Plaça Catalunya, Porta de l' Àngel, Jaume I, Les Rambles, i a més està a rebentar, però no estic per gaudir-ho, tota la sang la dec tenir a les cames, tinc visió túnel i només penso en comparar la distancia que resta amb distàncies de referència que conec per fer-m'ho més fàcil. L'escabetxada de corredors es brutal, ja no hi ha cops de colze i la distància entre corredors s'ha augmentat considerablement.
En aquest moments l'hemorràgia de segons perduts es massiva, 6 min/km, però ja veig el km 41, ara queda concentrar-se a veure l'Eli i apretar una mica per entrar dignament.
Just abans de la corba que dóna entrada als cent noranta cinc metres finals, la veig amb en Josep, en Joan, la Blanca i la Roser. Estic molt content de veure'ls, em paro a saludar i faig l'últim esforç per creuar l'arribada. Prova superada. Gràcies Ernest per enredarme.Total 3 hores, 40 minuts, 37 segons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario