martes, 11 de octubre de 2011

CURSA DE 10 Km DE RODA.

Ja tenia ganes de tornar a escriure en aquest blog. Des de l'última cursa dels Bombers, el 16 d 'abril fins ahir, diumenge 9 d'octubre, no m'havia tornat a penjar un dorsal.

"Petita lesió òssia subcortical a 6 mm de diàmetre al contorn infrolateral del terç posterior del còndil femoral intern i edema ossi associat."
"Condropatia rotuliana grau I i escassa quantitat de liquid articular."

Per algú que no entengui en medecina, el diagnòstic de la ressonància sona fatal i així ha estat per a mi, doncs m'ha obligat a fer repòs durant gairebé tres mesos i mig i a començar novament a entrenar en unes condicions gairebé de debutant i amb 7 quilets més a sobre les costelles, bé, essent més rigorosos, sobre la cintura.

Quan em vaig donar compte de la gravetat de la situació (¡80 kg!) vaig tenir d'afluixar una mica amb les cerveses, els gins-tonics i a intentar enamorar-me del ciclisme. 
El dia que vaig descobrir que no estàvem fets l'un per l'altre (el ciclisme i jo) va estar el dia que provant els pedals automàtics vaig caure tres vegades com un pes mort sobre les meves costelletes, em vaig perdre per les Gavarres, es va fer fosc, es va posar a ploure i vaig aparèixer a Calonge en comptes de Llafranc. Venc una mountain bike en molt bon estat.


La rentreé al running ha estat força dura, doncs el cap encara recorda el ritmes que portava anteriorment, però les cames, els pulmons i el cor s'en han oblidat completament. Tirades inicials de pocs kilòmetres i ritmes molt suaus per anar acostumant el cos i anar tantejant el genoll.


Amb mitjanes de 20 km. escassos setmanals, he arribat a la cursa de 10 km. de Roda amb ganes de fer un entrenament de qualitat i  de comprovar la magnitud de la tragèdia del meu estat de forma actual, comparant el temps actual amb el d'un any enrere,43:20.


Aquesta competició, enguany és la 28a edició de la Mitja Marató i la 15a  edició de la cursa de 10 km. que juntament amb els més de 700 corredors inscrits entre les dues modalitats i la bona organització, fan d'aquest esdeveniment una referència a la Comarca d'Osona. Un aspecte a destacar és la tovallola de gran qualitat que fan entrega amb la bossa del corredor, acostumats com estem, a rebre camisetes d'ínfima qualitat, que val més que no te les posis en una tirada llarga si no vols acabar encetat de tot arreu.


El dia va resultar assolellat però amb una acceptable temperatura per córrer. A les 9:15 van fer les curses de Cros Escolar, on tenien de córrer els meus petits, en Guillem, en Joaquim i en Màxim  en diferents categories. Llàstima en Guillem que no podes participar finalment, al arribar quan ja havien sortit puntualisims, amb quinze anys estava en la edat òptima (categoria entre 12 i 15) per fer un bon paper. Molt bé per en Joaquim i en Màxim que per no haver entrenat gens, van acabar la cursa molt dignament.


Joaquim
Maxim
Em trobo en Pere, que també farà la de 10 km., en Joan i L'Àlvar que volen trencar el crono a la Mitja Marató, així com l'Ernest i en Josep que també volen volar baix en la Mitja.


No hi ha calaixos, pel que per estar una mica ben posicionats (pel Àlvar i en Joan), ens hem de barallar amb uns rosers que ens deixen les cames noves ja abans de començar. 
Tret de sortida i començo a córrer sense saber a quin ritme vaig, ja que per falta de costum no havia carregat el Garmin, i vaig a cegues, decideixo anar amb en Pere que vol baixar de 45' i m'anirà cantant el ritme. 


Al kilòmetre tres, per la forma de bufar que sento a en Pere sospito que li costarà aguantar el ritme a 4:30. Després, més tard, em confessa que bufava perquè només respirava pel nas i li costava prendre prou aire! Serà animal! D'on ho ha tret això de que s'ha de respirar només pel nas! 


Al quilòmetre quatre, miro el crono del pulsòmetre, 18:22, ja hem perdut 22' respecte al ritme de 45' i començo a tirar una mica més a veure si encara puc recuperar aquest segons i entrar per sota de 45'. 


Trepitjant bé.
Enfilem la carretera cap a Manlleu, de pujada, em trobo a la "family" que m'anima i em retrata. Poc després em passa la que seria la primera fèmina. En aquest moments recordo les paraules de l'Àlvar, "quan et passa una noia no tens res a fer perquè vol dir que és una corredora amb nivell i aquestes no s'equivoquen mai de ritme, com fem nosaltres"i se'm en van totes les temptacions d'aguantar-li el ritme. Adéu.




Arriba el quilòmetre set i mentalment calculo, que difícil és mentre es corre, que he recuperat els segons perduts, bona senyal perquè ara venen dos quilòmetres de baixada que em faran arribar sub 45'. Esprintada final i paro el crono a 44:45.


Estic força content per què no ha estat tan mal temps dintre de tot, ha estat una cursa que m'ha resultat còmode, 172 ppm de mitjana, quan el habitual en curses de  10k estic en 178. I el més important, no he sentit cap molèstia al genoll. Prova superada. Ah!, i a més,  sembla que ja no trepitjo de taló.

Encara estic fent cua per recollir la beguda , quan veig arribar en Pere a menys d'un minut darrera meu 45:40. Al final ha decidit respirar també per la boca i els seus pulmons agraïts per tanta oxigenació, fins ara desconeguda, li han donat una empenta que gairebé m'atrapa al tram final. No vull ni pensar quines marques pot aconseguir en el futur amb ventilació completa!

Agafo la càmera fotogràfica i em poso a veure arribar els  cracks de la Mitja.

Joan    1:26:17
Ernest  1:26:25
Josep   1:27:16
Bertu   1:28:27

Àlvar    1:29:34

¡Enhorabona tots! 

¿Ho has vist Àlvar com podies baixar de 1:30?, València serà teva.
¡Que lluny veig poder fer aquests temps ara!
Serà clau que les lesions em respectin i pugui anar acumulant quilòmetres i entrenaments de qualitat. ¡Fins a Sant Galdric!