Crónica de l'Olla de Núria 2012

Sóc relativament novell amb això de córrer (aquest Setembre farà tres anys) però encara ho sóc més com a excursionista, així que no us estrenyeu massa si us dic que fins el mes passat no havia pujat mai el Puigmal.

El fet de que només en un mes l'hagi fet en dues ocasions, defineix bastant bé la meva personalitat, quan m'aficiono en quelcom només veig allò i puc ser bastant obsessiu mentre dura. Per això en la meva vida esportiva he fet una mica de tot, per períodes breus però intensos, Basquet, Esqui, Trial, Full Contact, Esqui Aquàtic, Windsurf, Mountain Bike, Catamaran , Navegació de Creuer, Submarinisme, Pàdel i ara toca curses de atletisme i de muntanya.

Quan vaig decidir apuntar-me a l'Olla, ja sabia però, que essent de Vic, era una cursa referència, una clàssica, d' aquelles que has de fer i posar-hi la creueta , com poden ser en curses de ruta, la Behobia, la Mitja de Granollers o la Marató de Nova York.

S'obrien les inscripcions a les 00 hores del dia 15 de Maig, així que a les 00 i un segon ja estava martiritzant la tecla enter per a tal d'accedir al formulari d'inscripció, cosa que no va succeir fins a les 00:16 minuts i amb el número de dorsal 183...!!

Entrenament al Puigmal

També sabia que no era una cursa fàcil, on molta gent esta pràcticament tota la temporada preparant-la, una cursa que malgrat els 21 i escaig kilòmetres de recorregut, es fa en una mica més del temps que tens en marató de ruta plana, degut als gairebé dos mil metres de desnivell positiu acumulat, que el 72% de la cursa es fa a més de 2700 metres d'altura i que bona part és per senders i corriols molt tècnics on no hi ha on posar el peu pla...!!

Així que després de bombers, tan sols he fet entrenaments i curses per muntanya incloent tirades llargues i molta musculació de quàdriceps amb el Compex, per preparar-la una mica bé i no passar l'agonia de la Marató o de la Selva Marítima.

Tenia dos plans. Pla A (privat), fer 3 hores 30 minuts. Pla B (públic), fer 3hr. 40' i arribar abans de l'entrega de premis a les 12:45. M'havia baixat d'internet el track d'un corredor que l'any passat l’havia fet en 3:30 i tenia com a referència que el Puigmal s'ha de pujar en una hora pelada, 12 minuts menys que en l'entrenament que vaig fer fa alguns dies. Això i el comentari d'en Lluis, del grup Lluna Plena, que per fer 3:30 s'ha de córrer com un malparit, sabía que m'havia marcat un objectiu ambiciós.

En Pere em va passar a recollir per casa i a tres quarts de vuit ja estàvem agafant el primer cremallera a Queralbs, ple de corredors, on trobem en Xavi i els seus companys. Recollim el dorsal, ens acabem de condicionar, deixem la bossa al guarda-roba i sortim a marcar els gels i les barretes amb el nostre número de dorsal per tal de que la organització pugi desqualificar al que llenci quelcom durant la cursa i d'aquesta manera preservar l'entorn. Uns minuts d'espera i tertúlia a la cafeteria, on en Jordi ens diu que és important situar-se bé desde el principi per a tal de no sentir-te frenat per corredors més lents o pressionat per més ràpids pujant el Puigmal.




 


Esperant la sortida



Ara, ja en el parc tancat, tothom esta nerviós, fent els últims ajustaments amb el material, fotos de rigor, .... El dia es assolellat però fred, els sis graus fan que ens posem el paravents per a la espera i que comencem a escalfar suaument. L'ambient és espectacular, en fi, l'ambient de les grans ocasions.

Tret de sortida i ja començo a intentar situar-me una mica bé, cosa gairebé impossible donada l'embussada provocada al passar per els estrets ponts, però corro tant com puc per anar-me situant el més endavant possible abans d'agafar el corriol per pujar el Puigmal.

 

El primer tram vaig amb l'intermitent d'avençar permanentment posat, però la pujada es llarga i dura, i poc a poc va posant a tothom al seu lloc, arribo al control del pluviòmetre i marco a 42:45 , comença la tartera fins a dalt el pic, ara ja em trobo còmode, més aviat vaig allunyant-me dels de darrera i aguanto bé el ritme dels de davant. Pujo a unes 160-162 pulsacions, sé que a aquest ritme arribaré relativament fresc a dalt. A mida que arribem l'ambient es fantàstic, estelades enormes, campanes, gent animant, oferint-te aigua, l'ambient et fa oblidar de la rasca que fa, un grau positiu i tramuntana de 50 km/h que produeix una sensació tèrmica de -4ºC.

Marco el segon control, el cim del Puigmal, a 1:05:50, penso que vaig una mica retrasat per fer 3:30 però confio que recuperaré en els trams més planers i de baixada.

Començo a córrer fort per la carena i a avençar corredors que no es llencen tant baixant, però vigilant molt on trepitjo ja que el camí és de molta pedra i molt tècnic. Tinc les mans molt fredes i estic temptat de parar i posar-me els guants que porto a la motxilla, però al arribar al Pic del Segre ja quedo a redós de la tramuntana i ja no tinc fred. Segueixo fins al coll de Finestrelles on hi ha el tercer control, marco a 1:34:11.Tot pujant cap al Pic de Finestrelles em prenc el primer gel, em trobo bé, i començo a atrevir-me a avençar corredors també pujant.

Un cop assolit el Pic de Finestrelles i fins el Pic de Noufonts anem transitant per les dents de serra dels colls i pics de Núria i Eina, de la llarga carena. És en aquest tram on he “d’apretar” més ja que per les meves condicions puc guanyar moltes posicions en les zones més planeres, tant de pujada com de baixada.

L'estratègia la tinc clara, mantenir la posició en les pujades fortes on es camina i aprofitar per guanyar posicions quan es planeja, allargant la gambada on altres corredors s'acomoden una mica. Tot surt molt bé sinó fos perquè ensopego i em dono un cop molt fort al genoll amb una roca que surt i em tornen a passar alguns corredors ja avençats anteriorment. Em prenc un Ibuprofè per calmar el dolor i reduir d’inflamació i torno a posar el turbo.

Queda un dels "ossos" durs de rosegar, el Pic de Nou fonts. Segueixo amb la meva estratègia, mantenir posicions a la pujada. Mantinc un ritme còmode, conservador, per poder tornar a atacar a la baixada, però veig que alguns corredors es van quedant enrere. Quin gust veure que vas de menys a més en una cursa tan exigent..!, et dóna molta moral...! Aprofito la pujada per prendre’m el segon gel i per hidratar-me, que poc que he begut fins ara..!,, gairebé només per empassar-me els gels, l’ambient fresc ajuda en aquest sentit.

Arribo a dalt i em començo a deixar anar direcció al Coll de Noufonts. Aquí mantinc posicions perquè tothom baixa molt bé i al ser força tècnic no m’arrisco a forçar més el ritme. Parlo amb un company (molt optimista) que em diu que anem molt bé de temps i que farem sobre 3:15-3:20..! No m'ho puc creure però les cames van com motos. No estic gens cansat i crec que puc aguantar a aquest ritme fins el final.

Ara queda pujar al pic de Noucreus, poso el pilot automàtic i vaig pujant avorrit com si fos un tràmit que s'ha de passar i prou, però en arribar a dalt em trobo l'agradable sorpresa de que em criden, Carles!, Carles!. Són la Carme i l' Àlvar. Em paro un instant, una abraçada i poso el doble turbo, deixo l'intermitent posat i a avençar corredors sense parar, a la mínima que es deixin. Això sí que m'ha carregat les piles, ara ja sé que queda poca pujada i poca cursa (uns 5 km), a més la faré escoltat per l'Àlvar que no deixarà que cap corredor em passi, jejeje.

Encara queden alguns puja i baixa fins a arribar al cinquè control que marco a 3:00:31 i que dona pas al tram final de baixada. Calculo que el que tardi en baixar serà el que em passi de les tres hores, així que a volar.

La primera part és corriol força pendent i amb molta pedreta solta que t'exigeix molta concentració i força de quàdriceps si vols anar ràpid, després ve un tram amb herba on planeja una mica més i es pot accelerar molt. Començo a tenir problemes a la planta del peu esquerre, doncs m'ha entrat una pedreta i m'ha produït una butllofa important que no em deixa apoiar de taló i haig de baixar de metatars. Crec, també, que porto les sabatilles poc cordades ja que els dits em toquen a la puntera i em molesta molt. La conseqüència serà una ració d’ungla negra i gairebé tots els dits pelats, cosa que no m’emprenya massa ja que així vaig recordant la duresa de la prova, jejeje.

Durant la baixada avenço a molts corredors però també m'avencen un parell que van com a cavalls desbocats, finalment arribo al Refugi del Pic de l’Àliga, uns metres més, un parell de víctimes propiciatòries més, l´Àlvar em deixa sol i dono la volta al santuari pel darrera i entro amb un temps de 3:24:03 i en la posició 102 dels 611 que han pres la sortida.

Últim esforç abans d'arribar

Molt satisfet pel temps, que creia que no estava al meu abast, i per les sensacions durant tota cursa que han estat immillorables, en cap moment m’he sentit excessivament cansat i les cames i els genolls m’han respost molt bé.

Desde aqui vull donar les gràcies a la Carme pels ànims i a l'Àlvar per acompanyarme en el troç final.

Ara ja sols queda esperar a en Pere, que arriba amb un temps de 4:27:13 i en la posició 409. Felicitats, Pere, per acabar-la dintre del temps permès i a més no haver sentit molèsties en els bessons que tenies “tocats”. En la cursa del Taga tindràs ocasió per retallar temps...!

Una cursa que si t’agrada córrer per la muntanya no te la pots perdre, ben organitzada, un ambient increïble, un recorregut espectacular però amb una duresa que fa que te la tinguis de preparar a consciència. Fins l’any que ve, Olla.



Crònica de la Speed Trail de Sant Esteve de Palautordera

La Speed Trail és una cursa de muntanya de 13 km i 350 de desnivell positiu que és la germana petita de la Asics Trail Series, de 27 km i 1.500 metres de desnivell que transcorren per part del parc Natural del Montseny.

Sortim de Llafranc amb en Marc a les set i arribem amb temps suficient per esmorzar, recollir el dorsal, la bossa del corredor i veure la sortida de la cursa llarga, que surt 45 minuts abans.

Ens repassem el perfil de la cursa i escoltem els consells d'en Sergi, un amic d'en Marc, també de Granollers, que coneix bé el recorregut. Tres pics, a 4 km, a 5 i a 10 kilòmetres, força ràpida, tal com es desprèn del seu nom, on només, no es pot córrer a la pujada al Castell.

La sortida ens la agafem bastant tranquil·lament i fins al kilòmetre quatre, tot pista, no apretem massa i anem tots junts, cosa que em va molt bé ja que encara no estic massa fi per culpa del sortit de vins i Gin-Tonics del sopar de 5è aniversari de noces del dia anterior. No vaig destil.lar l'ultim alè alcohòlic ben bé fins aquí. Jejeje.

A partir del quatre, un tram de baixada ja per corriols una mica mes tècnics i aquí és on em començo a animar i em vaig embalant i passant a molts corredors que no baixen massa bé. A la propera pujada em veig obligat a augmentar una mica més el ritme per evitar que em tornin a passar els corredors avençats a la baixada. Miro enrrera i veig que en Marc s'ha quedat a acompanyar en Sergi que ja anirien plegats tota la cursa.

Arribem a dalt, on hi ha un llac que l'hem de voltejar i apreto una mica més el pas ja que és força pla i m'enganxo a rebuf d'un corredor que dedueixo que és coneix el terreny perquè em marca molt bé el ritme en els següents puja i baixa, fins que atrevesem el riu i comença a pujar fort. Aquí, ell, va afluixant una mica i a mi aquest ritme em serveix per agafar forces per a la pròxima baixada, on surto com un coet. Ara persegueixo a un altre corredor fins que l'atrapo i així un darrera l'altre, vaig adelantant forces posicions.

En el km 8, m'animen quan em diuen que sols falten 200 metres per arribar a dalt el Castell i no caic que volien dir 200 metres de desnivell. Ara ve el tram més dur, d'uns dos kilòmetres on s'ha de caminar força estona degut a que són corriols molt tècnics i molt empinats fins a arribar al punt més alt (km 10).



Un servidor, volant....sobre les aigues.



A partir d'aquí queden dos kilòmetres, tot de baixada i per camins amples, on em poso les botes adelantant a corredors a un ritme per sota de quatre. Ara ja només veig a tres corredors davant meu i aquests ja es resisteixen més. Apreto fort i en passo a un d'ells que no es dóna per la pell, el que m' obliga a tornar a passar el riu aquesta vegada com una exhalació i avenço al segon corredor que tampoc vol afluixar i m'acaba adelantant en la darrera pujada.

Ja veig l'arribada i esprinto fort per passar a un dels dos i em quedo a un segon de tornar a passar el primer del grupet.



Marc, ¿que està freda?



Una cursa perfecte. Ben organitzada. Molt maca de paisatge, variada de recorregut, camins, senders, corriols fàcils i de tècnics, dura però no extenuant, trams molt ràpids i una distància que et permet anar fort i no acabar destrossat.

Temps final: 1 hora, 10 minuts, 38 segons.

El 35è classificat d´un total de 286 corredors i corredores, satisfet pel resultat i una de les poques curses que arribo per davant de la primera fèmina.

Segur que repeteixo. Potser la de 27 km.....? No sé. Ja veurem.

Crònica de la Selva Marítima 2012.

La Selva Marítima és una cursa d'uns 25 km i uns 1500 metres de desnivell positiu que comença a Blanes i acaba a Tossa de Mar. Pràcticament tot el recorregut passa pel camí de ronda, resseguint, sempre que es possible, el mar. A més, es la primera etapa de la Costa Brava Xtrem Running, que en tres etapes recorre tota la costa Brava, en un total de 135 km.

Des de el primer dia que vaig saber d'ella, ara fa un parell d'anys, ja em va despertar interès i sabia dintre meu que un dia la correria.

Donat que els camins de ronda del Baix Empordà, son dels llocs on més gaudeixo corrent, ara tenia la possibilitat de descobrir i gaudir amb una cursa, el Camí de ronda d'una altra part de la Costa Brava, fins ara per mi desconegut.

El primer que sobte es que la cursa es en divendres, (lògic quan saps que es la primera part d'una cursa major, de tres dies de duració) i que se surt a les dues de la tarda, en plena primavera i a nivell del mar, en alguns anys deus passar un calvari amb la calor, cosa que no va succeir enguany al resultar una tarda fresqueta e idònia per córrer.

Cal retirar el dorsal i la bossa del corredor el mateix dia i en el mateix lloc on es farà la sortida, tot es desenvolupa fluidament i amb professionalitat, algun detalls que demostren la bona organització i un posicionament de la cursa d'alt nivell, la polsera de plàstic de color taronga els que fem la Selva i groga els de la Xtrem, el dorsal en un teixit resistent a la suor i a inclemències varies, una camiseta de regal d'alta qualitat, fins i tot una aplicació per Android per fer-te el tracking on line, també la rigorositat en comprovar l'equip obligatori i el briefing pre-sortida, on just uns quants minuts abans de la sortida t'acolloneixen força amb la duresa de la prova.

Quan estic esperant moments abans de la sortida d'una cursa, aprofito per repassar el personal i poder apreciar alguns trets distintius. En les mitges Maratons i Maratons d'asfalt es comú veure molt corredors amb el look "Chema Martinez", es a dir esvelts, molt prims, rapats, amb voladores, amb tires nasals, etc... i , es clar, allà mateix penses, on t'has ficat?, aquí hi ha molt de nivell, aquests sortiran esprintant i et deixaran aquí clavat. En canvi en les curses de trail com aquesta, el que veus es el look "Killian" per arreu, peluts, barbuts, bronzejats, cames lluentes i fornides, quàdriceps que fan por i tot, bessons a punt de rebentar, mini motxilles d'hidratació, malles de compressió, gorres, buffs i ulleres i sabatilles amb look trialer. També penses, que cordons....fas aquí? A la primera pujada et quedaràs mes sol que la una. Jejeje. Després comproves que, per sort, hi ha de tot.

Musica per animar, tothom saltant per dissipar els nervis i tret de sortida. Pum. Els primers surten ràpids però no en estampida com a les curses de ruta, la resta surten xino xano. Miro el Garmin i abans de pujar vaig a 4:30, penso per dintre meu que això es diferent de les curses d'asfalt, el patiment segur que vindrà mes endavant. Comencem a pujar cap els jardins botànics, no cal dir que no hi ha temps per observar res de res de les meravelles florals que hi deuen haver, això si el graons de les escales no te'n perds ni un.

Aquí el ritme no et serveix de referència, així que agafo les pulsacions i em marco no passar en cap moment de 170-172, just per sota del llindar anaeròbic, així crec que podré aguantar fins al final, lluny de les 178 ppm de les mitges. Per a no passar-me de pulsacions en les escales i rampes mes empinades haig de caminar i algunes ocasions no puc ni pujar els graons de 2 en 2.

En els primers 3-4 kilòmetres vas passant gent i et van passant contínuament, fins que cadascú troba el seu ritme, a partir d'aquí la cosa ja s'estabilitza i comences a veure les mateixes cares durant mes estona. El que ja em resulta habitual es que en pla i baixades avenço a corredors i a la pujada m'avencen. Jo segueixo amb el control de pulsacions i intentant fer un bon ritme fins a Lloret, 10km, on m'han dit que es l'únic tram on es pot córrer una mica. Primer control de pas, 1:01:02, vaig millor del que em pensava, tenia de referència fer 1:05., a continuació avituallament i animació on nomes agafo un tros de plàtan i continuo sense parar.

Tot el passeig de Lloret per endavant i dues víctimes propiciatòries, una a uns 25 metres i una altre a uns 75 que acabo atrapant al final del passeig, entrem de nou en un camí de ronda estret, vorejant el mar, amb penyasegats , tunels, molt bonic,li aguanto el ritme fins que venen unes escales molt fortes, no puc seguir-li el ritme d'escalada, es massa bo per mi, ja no el veuria mes. Aqui m'atrapen "els professionals", els "repetidors d'altres edicions", uns que feien tertúlia en el darrer avituallament, pel que veig ja saben molt bé el que els espera, comencen a treure bastons desplegables i a pujar les escales amb l'ajuda dels bastons, aquests tampoc els veuria més.

Aquesta setmana és festa a França i el camí de ronda esta ple de turistes Francesos passejant tranquil.lament, pardon Madame, pardon Monsieur, els hi dedico contínuament quan veig que s'han d'apartar del camí per deixar-me pas.

Al final de les escales ens trobem en la urbanització La Montgoda i un bon tros encara de pujada per asfalt on ja alguns corredors comencen a caure en la temptació de caminar per arribar a dalt del turó. Ara toca baixar encara amb prou forces abans de tenir de creuar una caleta per la sorra i tornar a afrontar una pujada a una altra urbanització.

Aquesta pujada ja m'ha tocat bastant i en la baixada, ja no tinc ritme per avençar a cap corredor, arribem a la platja de Canyelles i hem de tornar a córrer força estona per la platja i això em desgasta encara més.

Aprofito per fer-me amb un parell de trossos de plàtan, un gel i un got de Coca-Cola en avituallament del km 15,5  on ens avisen de la duresa del tram que ve d’asfalt. Un cop a dalt tornem a baixar per camins de boscos de pins fins a la propera cala, cala Llevado. Darrer avituallament al km. 20 i comença la funció, escalant una pared de roca al final de la cala.

Fins ara, al km. 18, els ritmes havien oscil.lat entre 4:40 min/kmel més ràpid fins a 7:50 minuts/km. el més lent. A partir d' aqui comença la duresa de la prova i perquè us feu una idea, els ritmes dels propers cinc kilòmetres seran: 10:22, 9:09, 15:08, 13:47 i13:13.És una zona de corriols molt tècnics i molt empinats on moltes vegades m'haig d'ajudar de les branques per pujar i baixar.

Realment aqui estic desfonat, tinc la mateixa sensació de buidor que vaig sentir en el km. 35 de la Marató de Barcelona, on em vaig estavellar de ple contra el mur, però a més a més em fan mal les cames, els genolls i els malucs i aixó m'impedeix agafar ritme a les baixades. Em prenc un Ibuprofrè però massa tard, em comença a fer efecte en el darrer kilòmetre on les cames ja es tornen a sentir capaces de córrer una mica més ràpid.

Miro el Garmin i m'indica 22 km, tot i que ja començo a sentir aplaudiments, crits i un “speaker” no em llenço ja que segons la organització són 25 km i me'n faltarien teòricament encara tres.

Pujant ja pel carrers empedrats cap al castell de Tossa, sento un corredor amb un trot molt alegre que s'acosta força ràpid pel darrera i jo instintivament penso que aquest no ja no em passarà i augmento el ritme força fins que veig que és la primera fèmina que arriba com un cavall salvatge, lògicament la deixo passar i entro a dos segons d'ella amb tothom aplaudint-la i jo en el més absolut anonimat, que hi farem...!

Finalment, 22,7 km segons el Garmin i 2 hores 49 minuts, una bona marca que tocarà superar la propera edició. Potser la Xtrem...? No sé, ja veurem.