jueves, 19 de julio de 2012

Crónica de l'Olla de Núria 2012

Sóc relativament novell amb això de córrer (aquest Setembre farà tres anys) però encara ho sóc més com a excursionista, així que no us estrenyeu massa si us dic que fins el mes passat no havia pujat mai el Puigmal.

El fet de que només en un mes l'hagi fet en dues ocasions, defineix bastant bé la meva personalitat, quan m'aficiono en quelcom només veig allò i puc ser bastant obsessiu mentre dura. Per això en la meva vida esportiva he fet una mica de tot, per períodes breus però intensos, Basquet, Esqui, Trial, Full Contact, Esqui Aquàtic, Windsurf, Mountain Bike, Catamaran , Navegació de Creuer, Submarinisme, Pàdel i ara toca curses de atletisme i de muntanya.

Quan vaig decidir apuntar-me a l'Olla, ja sabia però, que essent de Vic, era una cursa referència, una clàssica, d' aquelles que has de fer i posar-hi la creueta , com poden ser en curses de ruta, la Behobia, la Mitja de Granollers o la Marató de Nova York.

S'obrien les inscripcions a les 00 hores del dia 15 de Maig, així que a les 00 i un segon ja estava martiritzant la tecla enter per a tal d'accedir al formulari d'inscripció, cosa que no va succeir fins a les 00:16 minuts i amb el número de dorsal 183...!!

Entrenament al Puigmal
També sabia que no era una cursa fàcil, on molta gent esta pràcticament tota la temporada preparant-la, una cursa que malgrat els 21 i escaig kilòmetres de recorregut, es fa en una mica més del temps que tens en marató de ruta plana, degut als gairebé dos mil metres de desnivell positiu acumulat, que el 72% de la cursa es fa a més de 2700 metres d'altura i que bona part és per senders i corriols molt tècnics on no hi ha on posar el peu pla...!!

Així que després de bombers, tan sols he fet entrenaments i curses per muntanya incloent tirades llargues i molta musculació de quàdriceps amb el Compex, per preparar-la una mica bé i no passar l'agonia de la Marató o de la Selva Marítima.

Tenia dos plans. Pla A (privat), fer 3 hores 30 minuts. Pla B (públic), fer 3hr. 40' i arribar abans de l'entrega de premis a les 12:45. M'havia baixat d'internet el track d'un corredor que l'any passat l’havia fet en 3:30 i tenia com a referència que el Puigmal s'ha de pujar en una hora pelada, 12 minuts menys que en l'entrenament que vaig fer fa alguns dies. Això i el comentari d'en Lluis, del grup Lluna Plena, que per fer 3:30 s'ha de córrer com un malparit, sabía que m'havia marcat un objectiu ambiciós.

En Pere em va passar a recollir per casa i a tres quarts de vuit ja estàvem agafant el primer cremallera a Queralbs, ple de corredors, on trobem en Xavi i els seus companys. Recollim el dorsal, ens acabem de condicionar, deixem la bossa al guarda-roba i sortim a marcar els gels i les barretes amb el nostre número de dorsal per tal de que la organització pugi desqualificar al que llenci quelcom durant la cursa i d'aquesta manera preservar l'entorn. Uns minuts d'espera i tertúlia a la cafeteria, on en Jordi ens diu que és important situar-se bé desde el principi per a tal de no sentir-te frenat per corredors més lents o pressionat per més ràpids pujant el Puigmal.


 

Esperant la sortida

Ara, ja en el parc tancat, tothom esta nerviós, fent els últims ajustaments amb el material, fotos de rigor, .... El dia es assolellat però fred, els sis graus fan que ens posem el paravents per a la espera i que comencem a escalfar suaument. L'ambient és espectacular, en fi, l'ambient de les grans ocasions.
Tret de sortida i ja començo a intentar situar-me una mica bé, cosa gairebé impossible donada l'embussada provocada al passar per els estrets ponts, però corro tant com puc per anar-me situant el més endavant possible abans d'agafar el corriol per pujar el Puigmal.

 
El primer tram vaig amb l'intermitent d'avençar permanentment posat, però la pujada es llarga i dura, i poc a poc va posant a tothom al seu lloc, arribo al control del pluviòmetre i marco a 42:45 , comença la tartera fins a dalt el pic, ara ja em trobo còmode, més aviat vaig allunyant-me dels de darrera i aguanto bé el ritme dels de davant. Pujo a unes 160-162 pulsacions, sé que a aquest ritme arribaré relativament fresc a dalt. A mida que arribem l'ambient es fantàstic, estelades enormes, campanes, gent animant, oferint-te aigua, l'ambient et fa oblidar de la rasca que fa, un grau positiu i tramuntana de 50 km/h que produeix una sensació tèrmica de -4ºC.

Marco el segon control, el cim del Puigmal, a 1:05:50, penso que vaig una mica retrasat per fer 3:30 però confio que recuperaré en els trams més planers i de baixada.

Començo a córrer fort per la carena i a avençar corredors que no es llencen tant baixant, però vigilant molt on trepitjo ja que el camí és de molta pedra i molt tècnic. Tinc les mans molt fredes i estic temptat de parar i posar-me els guants que porto a la motxilla, però al arribar al Pic del Segre ja quedo a redós de la tramuntana i ja no tinc fred. Segueixo fins al coll de Finestrelles on hi ha el tercer control, marco a 1:34:11.Tot pujant cap al Pic de Finestrelles em prenc el primer gel, em trobo bé, i començo a atrevir-me a avençar corredors també pujant.


Un cop assolit el Pic de Finestrelles i fins el Pic de Noufonts anem transitant per les dents de serra dels colls i pics de Núria i Eina, de la llarga carena. És en aquest tram on he “d’apretar” més ja que per les meves condicions puc guanyar moltes posicions en les zones més planeres, tant de pujada com de baixada.

L'estratègia la tinc clara, mantenir la posició en les pujades fortes on es camina i aprofitar per guanyar posicions quan es planeja, allargant la gambada on altres corredors s'acomoden una mica. Tot surt molt bé sinó fos perquè ensopego i em dono un cop molt fort al genoll amb una roca que surt i em tornen a passar alguns corredors ja avençats anteriorment. Em prenc un Ibuprofè per calmar el dolor i reduir d’inflamació i torno a posar el turbo.

Queda un dels "ossos" durs de rosegar, el Pic de Nou fonts. Segueixo amb la meva estratègia, mantenir posicions a la pujada. Mantinc un ritme còmode, conservador, per poder tornar a atacar a la baixada, però veig que alguns corredors es van quedant enrere. Quin gust veure que vas de menys a més en una cursa tan exigent..!, et dóna molta moral...! Aprofito la pujada per prendre’m el segon gel i per hidratar-me, que poc que he begut fins ara..!,, gairebé només per empassar-me els gels, l’ambient fresc ajuda en aquest sentit.


Arribo a dalt i em començo a deixar anar direcció al Coll de Noufonts. Aquí mantinc posicions perquè tothom baixa molt bé i al ser força tècnic no m’arrisco a forçar més el ritme. Parlo amb un company (molt optimista) que em diu que anem molt bé de temps i que farem sobre 3:15-3:20..! No m'ho puc creure però les cames van com motos. No estic gens cansat i crec que puc aguantar a aquest ritme fins el final.

Ara queda pujar al pic de Noucreus, poso el pilot automàtic i vaig pujant avorrit com si fos un tràmit que s'ha de passar i prou, però en arribar a dalt em trobo l'agradable sorpresa de que em criden, Carles!, Carles!. Són la Carme i l' Àlvar. Em paro un instant, una abraçada i poso el doble turbo, deixo l'intermitent posat i a avençar corredors sense parar, a la mínima que es deixin. Això sí que m'ha carregat les piles, ara ja sé que queda poca pujada i poca cursa (uns 5 km), a més la faré escoltat per l'Àlvar que no deixarà que cap corredor em passi, jejeje.

Encara queden alguns puja i baixa fins a arribar al cinquè control que marco a 3:00:31 i que dona pas al tram final de baixada. Calculo que el que tardi en baixar serà el que em passi de les tres hores, així que a volar.

La primera part és corriol força pendent i amb molta pedreta solta que t'exigeix molta concentració i força de quàdriceps si vols anar ràpid, després ve un tram amb herba on planeja una mica més i es pot accelerar molt. Començo a tenir problemes a la planta del peu esquerre, doncs m'ha entrat una pedreta i m'ha produït una butllofa important que no em deixa apoiar de taló i haig de baixar de metatars. Crec, també, que porto les sabatilles poc cordades ja que els dits em toquen a la puntera i em molesta molt. La conseqüència serà una ració d’ungla negra i gairebé tots els dits pelats, cosa que no m’emprenya massa ja que així vaig recordant la duresa de la prova, jejeje.


Durant la baixada avenço a molts corredors però també m'avencen un parell que van com a cavalls desbocats, finalment arribo al Refugi del Pic de l’Àliga, uns metres més, un parell de víctimes propiciatòries més, l´Àlvar em deixa sol i dono la volta al santuari pel darrera i entro amb un temps de 3:24:03 i en la posició 102 dels 611 que han pres la sortida.

Últim esforç abans d'arribar

Molt satisfet pel temps, que creia que no estava al meu abast, i per les sensacions durant tota cursa que han estat immillorables, en cap moment m’he sentit excessivament cansat i les cames i els genolls m’han respost molt bé.

Desde aqui vull donar les gràcies a la Carme pels ànims i a l'Àlvar per acompanyarme en el troç final.

Ara ja sols queda esperar a en Pere, que arriba amb un temps de 4:27:13 i en la posició 409. Felicitats, Pere, per acabar-la dintre del temps permès i a més no haver sentit molèsties en els bessons que tenies “tocats”. En la cursa del Taga tindràs ocasió per retallar temps...!

Una cursa que si t’agrada córrer per la muntanya no te la pots perdre, ben organitzada, un ambient increïble, un recorregut espectacular però amb una duresa que fa que te la tinguis de preparar a consciència. Fins l’any que ve, Olla.


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada