Crònica de la Speed Trail de Sant Esteve de Palautordera

La Speed Trail és una cursa de muntanya de 13 km i 350 de desnivell positiu que és la germana petita de la Asics Trail Series, de 27 km i 1.500 metres de desnivell que transcorren per part del parc Natural del Montseny.

Sortim de Llafranc amb en Marc a les set i arribem amb temps suficient per esmorzar, recollir el dorsal, la bossa del corredor i veure la sortida de la cursa llarga, que surt 45 minuts abans.

Ens repassem el perfil de la cursa i escoltem els consells d'en Sergi, un amic d'en Marc, també de Granollers, que coneix bé el recorregut. Tres pics, a 4 km, a 5 i a 10 kilòmetres, força ràpida, tal com es desprèn del seu nom, on només, no es pot córrer a la pujada al Castell.

La sortida ens la agafem bastant tranquil·lament i fins al kilòmetre quatre, tot pista, no apretem massa i anem tots junts, cosa que em va molt bé ja que encara no estic massa fi per culpa del sortit de vins i Gin-Tonics del sopar de 5è aniversari de noces del dia anterior. No vaig destil.lar l'ultim alè alcohòlic ben bé fins aquí. Jejeje.

A partir del quatre, un tram de baixada ja per corriols una mica mes tècnics i aquí és on em començo a animar i em vaig embalant i passant a molts corredors que no baixen massa bé. A la propera pujada em veig obligat a augmentar una mica més el ritme per evitar que em tornin a passar els corredors avençats a la baixada. Miro enrrera i veig que en Marc s'ha quedat a acompanyar en Sergi que ja anirien plegats tota la cursa.

Arribem a dalt, on hi ha un llac que l'hem de voltejar i apreto una mica més el pas ja que és força pla i m'enganxo a rebuf d'un corredor que dedueixo que és coneix el terreny perquè em marca molt bé el ritme en els següents puja i baixa, fins que atrevesem el riu i comença a pujar fort. Aquí, ell, va afluixant una mica i a mi aquest ritme em serveix per agafar forces per a la pròxima baixada, on surto com un coet. Ara persegueixo a un altre corredor fins que l'atrapo i així un darrera l'altre, vaig adelantant forces posicions.

En el km 8, m'animen quan em diuen que sols falten 200 metres per arribar a dalt el Castell i no caic que volien dir 200 metres de desnivell. Ara ve el tram més dur, d'uns dos kilòmetres on s'ha de caminar força estona degut a que són corriols molt tècnics i molt empinats fins a arribar al punt més alt (km 10).



Un servidor, volant....sobre les aigues.



A partir d'aquí queden dos kilòmetres, tot de baixada i per camins amples, on em poso les botes adelantant a corredors a un ritme per sota de quatre. Ara ja només veig a tres corredors davant meu i aquests ja es resisteixen més. Apreto fort i en passo a un d'ells que no es dóna per la pell, el que m' obliga a tornar a passar el riu aquesta vegada com una exhalació i avenço al segon corredor que tampoc vol afluixar i m'acaba adelantant en la darrera pujada.

Ja veig l'arribada i esprinto fort per passar a un dels dos i em quedo a un segon de tornar a passar el primer del grupet.



Marc, ¿que està freda?



Una cursa perfecte. Ben organitzada. Molt maca de paisatge, variada de recorregut, camins, senders, corriols fàcils i de tècnics, dura però no extenuant, trams molt ràpids i una distància que et permet anar fort i no acabar destrossat.

Temps final: 1 hora, 10 minuts, 38 segons.

El 35è classificat d´un total de 286 corredors i corredores, satisfet pel resultat i una de les poques curses que arribo per davant de la primera fèmina.

Segur que repeteixo. Potser la de 27 km.....? No sé. Ja veurem.

Crònica de la Selva Marítima 2012.

La Selva Marítima és una cursa d'uns 25 km i uns 1500 metres de desnivell positiu que comença a Blanes i acaba a Tossa de Mar. Pràcticament tot el recorregut passa pel camí de ronda, resseguint, sempre que es possible, el mar. A més, es la primera etapa de la Costa Brava Xtrem Running, que en tres etapes recorre tota la costa Brava, en un total de 135 km.

Des de el primer dia que vaig saber d'ella, ara fa un parell d'anys, ja em va despertar interès i sabia dintre meu que un dia la correria.

Donat que els camins de ronda del Baix Empordà, son dels llocs on més gaudeixo corrent, ara tenia la possibilitat de descobrir i gaudir amb una cursa, el Camí de ronda d'una altra part de la Costa Brava, fins ara per mi desconegut.

El primer que sobte es que la cursa es en divendres, (lògic quan saps que es la primera part d'una cursa major, de tres dies de duració) i que se surt a les dues de la tarda, en plena primavera i a nivell del mar, en alguns anys deus passar un calvari amb la calor, cosa que no va succeir enguany al resultar una tarda fresqueta e idònia per córrer.

Cal retirar el dorsal i la bossa del corredor el mateix dia i en el mateix lloc on es farà la sortida, tot es desenvolupa fluidament i amb professionalitat, algun detalls que demostren la bona organització i un posicionament de la cursa d'alt nivell, la polsera de plàstic de color taronga els que fem la Selva i groga els de la Xtrem, el dorsal en un teixit resistent a la suor i a inclemències varies, una camiseta de regal d'alta qualitat, fins i tot una aplicació per Android per fer-te el tracking on line, també la rigorositat en comprovar l'equip obligatori i el briefing pre-sortida, on just uns quants minuts abans de la sortida t'acolloneixen força amb la duresa de la prova.

Quan estic esperant moments abans de la sortida d'una cursa, aprofito per repassar el personal i poder apreciar alguns trets distintius. En les mitges Maratons i Maratons d'asfalt es comú veure molt corredors amb el look "Chema Martinez", es a dir esvelts, molt prims, rapats, amb voladores, amb tires nasals, etc... i , es clar, allà mateix penses, on t'has ficat?, aquí hi ha molt de nivell, aquests sortiran esprintant i et deixaran aquí clavat. En canvi en les curses de trail com aquesta, el que veus es el look "Killian" per arreu, peluts, barbuts, bronzejats, cames lluentes i fornides, quàdriceps que fan por i tot, bessons a punt de rebentar, mini motxilles d'hidratació, malles de compressió, gorres, buffs i ulleres i sabatilles amb look trialer. També penses, que cordons....fas aquí? A la primera pujada et quedaràs mes sol que la una. Jejeje. Després comproves que, per sort, hi ha de tot.

Musica per animar, tothom saltant per dissipar els nervis i tret de sortida. Pum. Els primers surten ràpids però no en estampida com a les curses de ruta, la resta surten xino xano. Miro el Garmin i abans de pujar vaig a 4:30, penso per dintre meu que això es diferent de les curses d'asfalt, el patiment segur que vindrà mes endavant. Comencem a pujar cap els jardins botànics, no cal dir que no hi ha temps per observar res de res de les meravelles florals que hi deuen haver, això si el graons de les escales no te'n perds ni un.

Aquí el ritme no et serveix de referència, així que agafo les pulsacions i em marco no passar en cap moment de 170-172, just per sota del llindar anaeròbic, així crec que podré aguantar fins al final, lluny de les 178 ppm de les mitges. Per a no passar-me de pulsacions en les escales i rampes mes empinades haig de caminar i algunes ocasions no puc ni pujar els graons de 2 en 2.

En els primers 3-4 kilòmetres vas passant gent i et van passant contínuament, fins que cadascú troba el seu ritme, a partir d'aquí la cosa ja s'estabilitza i comences a veure les mateixes cares durant mes estona. El que ja em resulta habitual es que en pla i baixades avenço a corredors i a la pujada m'avencen. Jo segueixo amb el control de pulsacions i intentant fer un bon ritme fins a Lloret, 10km, on m'han dit que es l'únic tram on es pot córrer una mica. Primer control de pas, 1:01:02, vaig millor del que em pensava, tenia de referència fer 1:05., a continuació avituallament i animació on nomes agafo un tros de plàtan i continuo sense parar.

Tot el passeig de Lloret per endavant i dues víctimes propiciatòries, una a uns 25 metres i una altre a uns 75 que acabo atrapant al final del passeig, entrem de nou en un camí de ronda estret, vorejant el mar, amb penyasegats , tunels, molt bonic,li aguanto el ritme fins que venen unes escales molt fortes, no puc seguir-li el ritme d'escalada, es massa bo per mi, ja no el veuria mes. Aqui m'atrapen "els professionals", els "repetidors d'altres edicions", uns que feien tertúlia en el darrer avituallament, pel que veig ja saben molt bé el que els espera, comencen a treure bastons desplegables i a pujar les escales amb l'ajuda dels bastons, aquests tampoc els veuria més.

Aquesta setmana és festa a França i el camí de ronda esta ple de turistes Francesos passejant tranquil.lament, pardon Madame, pardon Monsieur, els hi dedico contínuament quan veig que s'han d'apartar del camí per deixar-me pas.

Al final de les escales ens trobem en la urbanització La Montgoda i un bon tros encara de pujada per asfalt on ja alguns corredors comencen a caure en la temptació de caminar per arribar a dalt del turó. Ara toca baixar encara amb prou forces abans de tenir de creuar una caleta per la sorra i tornar a afrontar una pujada a una altra urbanització.

Aquesta pujada ja m'ha tocat bastant i en la baixada, ja no tinc ritme per avençar a cap corredor, arribem a la platja de Canyelles i hem de tornar a córrer força estona per la platja i això em desgasta encara més.

Aprofito per fer-me amb un parell de trossos de plàtan, un gel i un got de Coca-Cola en avituallament del km 15,5  on ens avisen de la duresa del tram que ve d’asfalt. Un cop a dalt tornem a baixar per camins de boscos de pins fins a la propera cala, cala Llevado. Darrer avituallament al km. 20 i comença la funció, escalant una pared de roca al final de la cala.

Fins ara, al km. 18, els ritmes havien oscil.lat entre 4:40 min/kmel més ràpid fins a 7:50 minuts/km. el més lent. A partir d' aqui comença la duresa de la prova i perquè us feu una idea, els ritmes dels propers cinc kilòmetres seran: 10:22, 9:09, 15:08, 13:47 i13:13.És una zona de corriols molt tècnics i molt empinats on moltes vegades m'haig d'ajudar de les branques per pujar i baixar.

Realment aqui estic desfonat, tinc la mateixa sensació de buidor que vaig sentir en el km. 35 de la Marató de Barcelona, on em vaig estavellar de ple contra el mur, però a més a més em fan mal les cames, els genolls i els malucs i aixó m'impedeix agafar ritme a les baixades. Em prenc un Ibuprofrè però massa tard, em comença a fer efecte en el darrer kilòmetre on les cames ja es tornen a sentir capaces de córrer una mica més ràpid.

Miro el Garmin i m'indica 22 km, tot i que ja començo a sentir aplaudiments, crits i un “speaker” no em llenço ja que segons la organització són 25 km i me'n faltarien teòricament encara tres.

Pujant ja pel carrers empedrats cap al castell de Tossa, sento un corredor amb un trot molt alegre que s'acosta força ràpid pel darrera i jo instintivament penso que aquest no ja no em passarà i augmento el ritme força fins que veig que és la primera fèmina que arriba com un cavall salvatge, lògicament la deixo passar i entro a dos segons d'ella amb tothom aplaudint-la i jo en el més absolut anonimat, que hi farem...!

Finalment, 22,7 km segons el Garmin i 2 hores 49 minuts, una bona marca que tocarà superar la propera edició. Potser la Xtrem...? No sé, ja veurem.

INTERPRETACION FINANCIERA DE UNA PRUEBA DE ESFUERZO

En una prueba de esfuerzo, a parte de los parámetros puramente médicos, seguramente los más importantes, tenemos otros datos de rendimiento deportivo, que son los que voy a intentar explicar mediante un símil financiero.

En una prueba con espirometría, la más recomendable, nos entregan infinidad de datos, aunque los más importantes son los referentes a tres puntos, el umbral aeróbico, el anaeróbico y el máximo, a los cuales  nos indicarán su consumo de oxígeno VO2, una FC (frecuencia cardíaca)  y una velocidad de desplazamiento.

Umbral aeróbico:  pulsaciones y/o velocidad y VO₂ aeróbico

Umbral anaeróbico: pulsaciones y/o velocidad y VO₂ anaeróbico

Umbral máximo: VO₂max: L/min. o L/kg/min., FCmax, y VelMax

El VO₂máx es la cantidad máxima de oxígeno (O₂) que el organismo puede absorber, transportar y consumir por unidad de tiempo determinado, vale decir, el máximo volumen de oxígeno en la sangre que nuestro organismo puede metabolizar, seria el equivalente financiero a nuestra capacidad máxima de gasto, que vendrá dada por los ingresos mensuales de nuestra nómina más nuestro patrimonio que podemos liquidar. La velocidad a VO₂máx seria el equivalente a nuestra capacidad máxima de gastar incluyendo, nómina, préstamos y patrimonio, aunque sea de forma puntual. Es característica nuestra, y determina nuestra capacidad máxima para sacar determinadas marcas. Así de crudo. En ambos casos una parte se hereda (patrimonio, genes) y otra se adquiere (nómina, entrenamiento).

El umbral aeróbico, es el límite de pulsaciones, velocidad o consumo de oxigeno producido por los músculos (VO₂aeróbico) que se corresponde con lo que el cuerpo es capaz de ingresar mediante el metabolismo, no se produce deuda de oxigeno. Sería el equivalente financiero a gastar lo mismo que ganamos durante un mes, tanto gano tanto gasto. No debo dinero a nadie. Esta situación es prolongable a largo plazo, por tanto es la situación mas recomendable para carreras de larga distancia, como Ultratrails. La velocidad a umbral aeróbico sería el equivalente a la cantidad de dinero que cobramos mediante nuestra nómina.

Entre el umbral aeróbico y el anaeróbico hay una zona de pulsaciones y/o velocidades, en donde el cuerpo, para trabajar a este ritmo no puede conseguir suficiente oxígeno y trabaja en deuda de oxígeno. Esto hace que la combustión no sea tan eficiente y se empiezan a formar sustancias de desecho, el ácido láctico, que el cuerpo aún es capaz de reciclar. Financieramente equivaldría a un gasto mensual por encima de lo que ingresamos con la nómina, pero que aún lo podemos pagar gracias a un crédito que nos ha prestado el banco y que tendremos de ir devolviendo en el futuro, en una situación de gasto, esta vez por debajo de lo que ganamos. La velocidad a umbral anaeróbico sería el equivalente a la cantidad que podamos gastar excepcionalmente en un momento determinado para comprar algo (coche, casa,...) que tendremos que devolver y que nos prestaran en función de nuestros ingresos y patrimonio, nuestro VO₂max. Es una situación que podrá prolongarse en el tiempo en función de lo abultado de nuestro patrimonio, pues el banco nos prestara a razón de lo que podamos respaldar. Esta claro, que es una situación temporal, que no puede prolongarse eternamente, pues cuanto mas tiempo estemos en esta situación mas deuda generaremos y llegará un día en que el banco ya no nos prestará más dinero y no podremos pagar el exceso de gasto. Es una situación recomendable para medias y finales de maratón como máximo.

El umbral anaeróbico es el limite, en donde, el ácido láctico producido por el hecho de trabajar con deuda de oxígeno, va aumentando en nuestro cuerpo debido a que nuestro hígado no puede seguir reciclando tales cantidades, hasta llegar a un punto  donde no podemos seguir al mismo nivel de esfuerzo y nos fuerza a aflojar o a parar mediante la sensación de cansancio. Financieramente seria el equivalente a llegar a un nivel de gasto que no podemos atender ni con el crédito que nos ha dado el banco y por consiguiente debemos parar de gastar a este nivel o entraremos en bancarrota.

En definitiva, y como en otros aspectos de la vida, hay una velocidad de carrera, tren de vida, sostenible en el tiempo, en donde somos capaces de atender, pagar las consecuencias de nuestros actos. También sabemos que, en un momento dado, podemos acceder a una velocidad o nivel de vida, superior a la que nos correspondería, a costa de hipotecar parte del futuro o de una parte de nuestro patrimonio acumulado y que hay un punto de no retorno, traspasando el cual no hay futuro.

CRÒNICA DE LES CURSES DIVINA PASTORA DE VALÈNCIA

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a València la 31 edició de la Marató Divina Pastora i la Cursa 10k Divina Pastora. Ambdues compartien el primer tram de quatre kilòmetres, encara que en carrils paral·lels però separats, i també l'espectacular arribada sobre les aigües de la ciutat de les Ciències i les Arts, en una plataforma de 150 metres de llarg i 8 d'amplada que convertia l'arribada en una de les més impressionants que s'hagin vist en una Cursa o Marató.

Aquest muntatge espectacular,  més el fet de ser un recorregut pràcticament planer, un clima previsiblement ideal per córrer, a prop de Barcelona i en una ciutat amb interès turístic per la Ciutat de les Ciències, l' Oceanogràfic i totes les noves infraestructures que s'han fet  per a la copa Amèrica i el Gran Premi de Fórmula 1, va fer que ens decidíssim a venir-hi a menjar una paella i després a córrer una estoneta pels seus carrers.

Inicialment teníem previst córrer tots la Marató, però per la lesió en el taló d'Aquiles d'en Pere i per la meva baixa forma per la recent lesió en el genoll, varem deixar a l'Àlvar i a en Pepe sols amb la distància d'en Filípides. Respecte a en Quim no farem cap comentari. 

Això si, en Pere i jo faríem la cursa de 10 k i després acompanyaríem també amb en Quim a en Pepe i a l'Àlvar, als darrers deu quilòmetres a ajudar-los en el tram més fotut de la Marató.

 

Sortim el dissabte , agafem les senyores, les nenes, el nen, el material de running incloent el “Special Pack Maraton” d'en Pepe, les maletes i necessers de les senyores i ho carreguem tot en tres cotxes cap a València que hi donen taronges. Arribem just per deixar les maletes a l'Hotel i anar a carregar combustible als chiringuitos de la platja Malvarosa, on no ens costaria massa trobar un local amb taula per  a 12 “carpantes”. 

Pop a la gallega, calamars a la romana i unes gambes a l'ajillo per picar proteïna mentre esperàvem la càrrega d'hidrats de carboni en forma de paella de Llobregant. Un Waltraud i unes pastilles de Magnesi van complementar el repostatge de combustible. Va ser una llàstima tenir de trencar una conversa interessantíssima sobre ritmes, temps, pulsacions, gels i barretes energètiques però els dorsals ens esperaven a la fira del corredor i no podíem arribar tard. 

Al estar situada la fira en el mateix museu de les Ciències vam poder veure la fantàstica passarel·la sobre l'aigua i fer-nos ja algunes fotografies on l'endemà tindríem el privilegi de passar-hi.El lliurament de dorsals va ser àgil i la fira força animada amb els típics stands de material de running i d'informació d'altres curses. Curiós el sistema de cronometratge amb "xip one way" incorporat al dorsal. Em va agradar el color i la qualitat de la camiseta "Brooks" que entregaven amb el dorsal. 

 

Encara vam tenir temps d'anar al Oceanogràfic i veure en una hora i mitja bona part del món marí, recorregut que recomanen en tres o quatre hores. A mi em va agradar força veure com les Belugues, de gairebé dues tones es movien dins l'aigua amb tanta facilitat, la resta està molt bé però ja ho he vist en altres acuaris. 

L'Eli i en Pep es queden a l'habitació de l'hotel i la resta d'expedició sopem ràpid en el mateix centre comercial que hi ha al costat de l'hotel però ja hi ha massa  nervis per allargar  la sobretaula i menys per proposar d'anar a fer uns "mojitos" a un local que he vist al arribar, així que, ¡apa!, tots a dormir d’hora que demà hi ha feina! 

En honor als runners allotjats a l'hotel, el menjador obrirà les portes per l'esmorzar a les 7:00 en comptes de les 7:30, així que quedem al restaurant, ja vestits de corredors, a acabar de fer ple el dipòsit i comentar els últims dubtes, pujem a l'habitació per els darrers preparatius i necessitats i marxem cap els calaixos de sortida de les respectives curses, tot escalfant lentament pel trajecte que hi ha de l' hotel a la sortida. 

 


L'Eli. en Pep i l'Arola ens acompanyen fins a la sortida, ens donen ànims, ens guarden la roba d'abric i ens immortalitzen. 

He de dir que l'ambient es fenomenal, el fet d’ajuntar dues curses en una mateixa sortida dóna molta vistositat a l'esdeveniment, doncs gairebé es duplica el nombre de corredors. En el cas de la cursa de 10k, accedim al calaix sense problemes, el control es per numero de dorsal i sembla prou rigorós. Un cop a dins hi ha suficient espai a diferència del que em comenta posteriorment en Pepe en el cas de la Marató, al menys fins que treuen la cinta que ens separa del calaix de darrera nostre, llavors quedem comprimits entre els elit i la manada de "pota gruixuts" que venen del darrera. Molta animació, música a "tope" i.......sortida!!!  M'esperava un tro de sortida tenint en compte que estem a València però no , silenciosa. Sortim volant pont avall i abans d’arribar al final del pont i trencar cap a la dreta esclata una "mascletà" impressionant, es clar, no podia faltar la pirotècnia, que deixa l'avinguda completament emboirada. 

Quant se’n va el fum miro el Garmin i veig que haig d'afluixar el ritme ja que estic anant a 3:35, un ritme que no és el meu, vaig afluixant fins que en el primer quilòmetre el tanco a 3:55. Ara em "toca" estabilitzar-me a un ritme que el pugui aguantar fins el  quilòmetre 8 , on en les darreres curses he punxat de forma important.

L'objectiu es baixar de 42', per tant, un ritme inferior a 4:12 serà suficient tenint en compte que el darrer  quilòmetre vull apretar una mica, si puc, es clar. Vaig controlant que el Garmin no passi de 4:10, cosa que aconsegueixo fàcil els primers 7 km (4:01, 4:02, 4:04, 4:09, 4:05, 4:08) ja que avui, sorprenentment, les pulsacions em van molt més baixes que de costum, però no caic a la trampa d'apretar i tirar-ho tot a rodar. L' Àlvar m'ha dit que aguanti el mateix ritme fins el km 8è i li vull fer cas.

Entro al km 8è, vaig a darrera una noia des de el km 4, em semblava que anava molt bé quant miro el Garmin i ! OH NO! estic anant a 4:15, ¿una altre vegada punxar aquí? no, no em dóna la gana i allargo la gambada, adéu, però no podia quedar-me a darrera teu a aquest ritme, accelero i l'acabo a 4:07.  Miro el pulsòmetre i encara que he pujat, avui tinc marge!

Ara falta l'altre bestia negra, el km 9è, per mantenir el ritme tinc la sensació de que cada cop haig d'accelerar més la màquina, però el pulsòmetre marca 178, és un regal dels déus, en altres curses al  km 2 ja hi estic anant a aquestes pulsacions. Això em dona confiança per atacar-el,  inclús amb una miqueta de pujada, veig una altra noia davant meu, penso ¡carai  com corren les fèmines! Faig el possible per no baixar el ritme, la pujadeta no ajuda però la gent si que ho fa i de valent, 4:09, bé, això funciona!.

Arriba el km 10è i amb ell la baixada, allargo la gambada, ¡que bé tenir les cames llargues! i passo a l'altre noia, sentint-ho molt per ella, i m'enxufo a ritme de 3:55 a córrer sobre les aigües de Les Ciències. ¡Quina passada! gent animant per arreu! Així si que dóna gust fer l'esprint final, paro el Garmin a 41'07" (4:07), el meu segon millor registre en la distància abans de tenir de parar per a la lesió. Acabo en el 13è lloc de 179 corredors en la meva categoria i el 384 de un total de 4594 corredors de la general. Això em dóna molta moral per seguir entrenant qualitat i poder baixar d'una vegada dels 40'.

El circuit és molt bo per fer marca ja que és molt planer, el que t'ajuda a mantenir un ritme molt constant en tota la cursa, també va ser bona la temperatura, doncs tot i ser el dia assolellat no crec que passéssim  dels 14 graus. Immillorable per fer marca. 


Vaig trobar a faltar els globus que en altres curses com la Jean Bouin o la de Bombers et van marcant el ritme. També pot ser que fos un cartellet portat a mà per algun corredor i no el veiés, al igual que vaig veure com ho feien a la Marató, sistema molt poc pràctic. 

Pere

Ara queda esperar en Pere que venia amb l'objectiu de baixar de 45', no caldrà doncs esperar gaire. Mentre, trobo a l'Eli i en Pep que m'han vist arribar i comentem el temps que he fet,  i ja veig a en Pere que ja ha arribat amb un temps de 43:21, una marca fantàstica ja que ha millorat en més d'un minut la seva MMP de la Jean Bouin. Em comenta que gairebé tota la cursa m'ha tingut molt a prop i que només als últims quilòmetres ha tingut d'afluixar una mica i deixar-me marxar! Des de que respires per la boca no hi ha qui et pari.

El pla que ve es trobar-nos amb en Quim, anar al hotel a dutxar-nos, tornar-nos a posar roba de corredor seca i anar cap el punt quilomètric 31 de la Marató on ens reenganxarem amb els Maratonians. Em trec les voladores, em poso guapo i quedem amb en Quim i Pere per anar cap a buscar la rotonda del punt quilomètric 31.5. L'Àlvar, m'ha telefonat i m'ha dit que ha passat la mitja a 1hr 39, això vol dir que va llençat cap a les 3hr 20 min i que passarà pel 31 cap a les onze i 26 min. Encara tenim temps de veure els caps de cursa com passen pel km 40 a un ritme bestial. ¡Quina enveja poder córrer així! 

Arribem a la rotonda i encara hem d'esperar-nos una bona estona. Tenim temps de veure una bona colla de sub-tres, les llebres de tres hores seguides d'un eixam de corredors asfixiats amb encara esperances de aconseguir-ho, després saludem i animem a en Pep Godayol que va amb la directa posada  cap a les 3hr 10min, !quin crack! Felicitats Pep! Aconseguir aquesta marca en la segona marató després d'haver fet 3hr 35 min en la primera,  només està al abast dels superclasse. 

Àlvar

Puntual arriba l'Àlvar,  ha mantingut el promig, fa bona cara i el seu trot és alegre, m'hi enganxo i li faig un ràpid control de pulsacions i ritme, ¡crec que ho aconseguirem! 

¡Vinga Àlvar! , ja no estàs sol, jo faré tot el que estigui en la meva mà per ajudar-te però recorda que son les teves cames i la teva força mental les que t'han de portar fins el final, les que t'han de portar a volar sobre les aigües de Les Arts i de les Ciències. 

Arribem a la pròxima rotonda i sento uns crits de "papa", "papa" que em resulten familiars, miro, i si, es l'Arola que va cridant per tal d'animar al seu pare. Aviso a l' Àlvar i finalment la veu com ve corrent per tal de retratar i saludar-el. Això deu haver suposat per l'Àlvar una empenta d' almenys tres quilòmetres. En el km 32.5 apareix un bomber, mànega en mà que va ruixant i mullant com un boig a tot el personal que corre, jo m'aparto com puc, doncs, evidentment no estic massa acalorat, mes aviat fred d'esperar a l'ombra. Suposo que pels maratonians devia ser glòria beneïda.  

Anem molt bé de ritme entre els km 32 i  35 (4:34, 4:31, 4:44, 4:32) , té les pulsacions a 173 però amb bones sensacions, estem avençant a sac a tothom. Arriba l'avituallament en plena Avinguda de las Naranjos. Un punt a millorar de cara a properes edicions és el fet que la beguda isotònica te la donen en petites quantitats i en un got mentre que l'aigua si te la donen en ampolla. L' Àlvar agafa dos gots de isotònica i me la fa posar dintre d'una ampolla que prèviament he buidat d'aigua. ¡Quina bona idea! Així se la podrà prendre lentament. D'això se’n diu treure-li profit a la llebre. 

Rodant pel passeig de la Malvarosa torna a aparèixer una altra glòria beneïda amb la mànega d’aigua a la mà, faig una ràpida finta i me’n lliuro, l'Àlvar es banya i es pren el darrer gel,  hem baixat un pèl el ritme però encara estem dintre de paràmetres (36-4:42, 37-4:45, 38-4:46), em comenta que ara li ve el "muro" , jo penso dintre meu, "si es descuida li apareix tornant en plena autopista cap a Vic". Seguim avençant a corredors imparablement, ¡Quin subidón poder acabar una marató així!


Ara començo a adonar-me que el patiment li ha pujat un grau, gairebé no parla, les pulsacions se li estan disparant, fa sospirs que li surten de les entranyes i respon indiferent al repertori de reforços positius que li dedico. Però ja estem al 39 i les cames encara li van com una moto, darrer avituallament al 40 que ni se’l mira i directe cap al darrer km, el 41,  que ja fa baixada i està a rebentar de gent animant.  

Inclús jo estic flipat, hi ha moments que l'ambient em confón i per moments no recordo que jo no la he fet des del començament i em venen ganes de xocar les mans que m'ofereixen equivocadament i tornar a entrar volant per a la passarel·la dels miracles. Per sort, m’arriba un moment de lucidesa i poc abans d'entrar, m'aparto i cedeixo el protagonisme als que s'ho han guanyat de veritat.


Fins ara, Àlvar, tot teu, gaudeix-ho, sé que ja no fallaràs, entraràs trotant com sols tu saps fer, vull dir volant.¡Enhorabona!, ¡ho has aconseguit!  3 hr, 19 min, 12 segons, una marcassa.


Encara tinc temps de trobar-me amb la resta de l’expedició que estan al costat de la passarel·la esperant l’entrada triomfant d’en Pepe, que es produeix a les 3hr 42 min16segons,

En Pepe patint i en Quim disfrutant

En Pepe arrivant

¡Felicitats Pepe!, una molt bona progressió respecte a la primera Marató de Barcelona i encara força millorable si no hagués estat  que altra vegada les rampes t’han jugat una mala passada.

CURSA DE 10 Km DE RODA.

Ja tenia ganes de tornar a escriure en aquest blog. Des de l'última cursa dels Bombers, el 16 d 'abril fins ahir, diumenge 9 d'octubre, no m'havia tornat a penjar un dorsal.

"Petita lesió òssia subcortical a 6 mm de diàmetre al contorn infrolateral del terç posterior del còndil femoral intern i edema ossi associat."
"Condropatia rotuliana grau I i escassa quantitat de liquid articular."

Per algú que no entengui en medecina, el diagnòstic de la ressonància sona fatal i així ha estat per a mi, doncs m'ha obligat a fer repòs durant gairebé tres mesos i mig i a començar novament a entrenar en unes condicions gairebé de debutant i amb 7 quilets més a sobre les costelles, bé, essent més rigorosos, sobre la cintura.

Quan em vaig donar compte de la gravetat de la situació (¡80 kg!) vaig tenir d'afluixar una mica amb les cerveses, els gins-tonics i a intentar enamorar-me del ciclisme. 
El dia que vaig descobrir que no estàvem fets l'un per l'altre (el ciclisme i jo) va estar el dia que provant els pedals automàtics vaig caure tres vegades com un pes mort sobre les meves costelletes, em vaig perdre per les Gavarres, es va fer fosc, es va posar a ploure i vaig aparèixer a Calonge en comptes de Llafranc. Venc una mountain bike en molt bon estat.


La rentreé al running ha estat força dura, doncs el cap encara recorda el ritmes que portava anteriorment, però les cames, els pulmons i el cor s'en han oblidat completament. Tirades inicials de pocs kilòmetres i ritmes molt suaus per anar acostumant el cos i anar tantejant el genoll.


Amb mitjanes de 20 km. escassos setmanals, he arribat a la cursa de 10 km. de Roda amb ganes de fer un entrenament de qualitat i  de comprovar la magnitud de la tragèdia del meu estat de forma actual, comparant el temps actual amb el d'un any enrere,43:20.


Aquesta competició, enguany és la 28a edició de la Mitja Marató i la 15a  edició de la cursa de 10 km. que juntament amb els més de 700 corredors inscrits entre les dues modalitats i la bona organització, fan d'aquest esdeveniment una referència a la Comarca d'Osona. Un aspecte a destacar és la tovallola de gran qualitat que fan entrega amb la bossa del corredor, acostumats com estem, a rebre camisetes d'ínfima qualitat, que val més que no te les posis en una tirada llarga si no vols acabar encetat de tot arreu.


El dia va resultar assolellat però amb una acceptable temperatura per córrer. A les 9:15 van fer les curses de Cros Escolar, on tenien de córrer els meus petits, en Guillem, en Joaquim i en Màxim  en diferents categories. Llàstima en Guillem que no podes participar finalment, al arribar quan ja havien sortit puntualisims, amb quinze anys estava en la edat òptima (categoria entre 12 i 15) per fer un bon paper. Molt bé per en Joaquim i en Màxim que per no haver entrenat gens, van acabar la cursa molt dignament.

Joaquim

Maxim

Em trobo en Pere, que també farà la de 10 km., en Joan i L'Àlvar que volen trencar el crono a la Mitja Marató, així com l'Ernest i en Josep que també volen volar baix en la Mitja.


No hi ha calaixos, pel que per estar una mica ben posicionats (pel Àlvar i en Joan), ens hem de barallar amb uns rosers que ens deixen les cames noves ja abans de començar. 
Tret de sortida i començo a córrer sense saber a quin ritme vaig, ja que per falta de costum no havia carregat el Garmin, i vaig a cegues, decideixo anar amb en Pere que vol baixar de 45' i m'anirà cantant el ritme. 


Al kilòmetre tres, per la forma de bufar que sento a en Pere sospito que li costarà aguantar el ritme a 4:30. Després, més tard, em confessa que bufava perquè només respirava pel nas i li costava prendre prou aire! Serà animal! D'on ho ha tret això de que s'ha de respirar només pel nas! 


Al quilòmetre quatre, miro el crono del pulsòmetre, 18:22, ja hem perdut 22' respecte al ritme de 45' i començo a tirar una mica més a veure si encara puc recuperar aquest segons i entrar per sota de 45'. 

Trepitjant bé.

Enfilem la carretera cap a Manlleu, de pujada, em trobo a la "family" que m'anima i em retrata. Poc després em passa la que seria la primera fèmina. En aquest moments recordo les paraules de l'Àlvar, "quan et passa una noia no tens res a fer perquè vol dir que és una corredora amb nivell i aquestes no s'equivoquen mai de ritme, com fem nosaltres", i se'm en van totes les temptacions d'aguantar-li el ritme. Adéu.




Arriba el quilòmetre set i mentalment calculo, que difícil és mentre es corre, que he recuperat els segons perduts, bona senyal perquè ara venen dos quilòmetres de baixada que em faran arribar sub 45'. Esprintada final i paro el crono a 44:45.


Estic força content per què no ha estat tan mal temps dintre de tot, ha estat una cursa que m'ha resultat còmode, 172 ppm de mitjana, quan el habitual en curses de  10k estic en 178. I el més important, no he sentit cap molèstia al genoll. Prova superada. Ah!, i a més,  sembla que ja no trepitjo de taló.

Encara estic fent cua per recollir la beguda , quan veig arribar en Pere a menys d'un minut darrera meu 45:40. Al final ha decidit respirar també per la boca i els seus pulmons agraïts per tanta oxigenació, fins ara desconeguda, li han donat una empenta que gairebé m'atrapa al tram final. No vull ni pensar quines marques pot aconseguir en el futur amb ventilació completa!

Agafo la càmera fotogràfica i em poso a veure arribar els  cracks de la Mitja.

Joan    1:26:17
Ernest  1:26:25
Josep   1:27:16
Bertu   1:28:27
Àlvar    1:29:34

¡Enhorabona tots! 
¿Ho has vist Àlvar com podies baixar de 1:30?, València serà teva.
¡Que lluny veig poder fer aquests temps ara!
Serà clau que les lesions em respectin i pugui anar acumulant quilòmetres i entrenaments de qualitat. ¡Fins a Sant Galdric!