La Selva Marítima és una cursa d'uns 25 km i uns 1500 metres de desnivell positiu que comença a Blanes i acaba a Tossa de Mar. Pràcticament tot el recorregut passa pel camí de ronda, resseguint, sempre que es possible, el mar. A més, es la primera etapa de la Costa Brava Xtrem Running, que en tres etapes recorre tota la costa Brava, en un total de 135 km.
Des de el primer dia que vaig saber d'ella, ara fa un parell d'anys, ja em va despertar interès i sabia dintre meu que un dia la correria.
Donat que els camins de ronda del Baix Empordà, son dels llocs on més gaudeixo corrent, ara tenia la possibilitat de descobrir i gaudir amb una cursa, el Camí de ronda d'una altra part de la Costa Brava, fins ara per mi desconegut.
El primer que sobte es que la cursa es en divendres, (lògic quan saps que es la primera part d'una cursa major, de tres dies de duració) i que se surt a les dues de la tarda, en plena primavera i a nivell del mar, en alguns anys deus passar un calvari amb la calor, cosa que no va succeir enguany al resultar una tarda fresqueta e idònia per córrer.
Cal retirar el dorsal i la bossa del corredor el mateix dia i en el mateix lloc on es farà la sortida, tot es desenvolupa fluidament i amb professionalitat, algun detalls que demostren la bona organització i un posicionament de la cursa d'alt nivell, la polsera de plàstic de color taronga els que fem la Selva i groga els de la Xtrem, el dorsal en un teixit resistent a la suor i a inclemències varies, una camiseta de regal d'alta qualitat, fins i tot una aplicació per Android per fer-te el tracking on line, també la rigorositat en comprovar l'equip obligatori i el briefing pre-sortida, on just uns quants minuts abans de la sortida t'acolloneixen força amb la duresa de la prova.
Quan estic esperant moments abans de la sortida d'una cursa, aprofito per repassar el personal i poder apreciar alguns trets distintius. En les mitges Maratons i Maratons d'asfalt es comú veure molt corredors amb el look "Chema Martinez", es a dir esvelts, molt prims, rapats, amb voladores, amb tires nasals, etc... i , es clar, allà mateix penses, on t'has ficat?, aquí hi ha molt de nivell, aquests sortiran esprintant i et deixaran aquí clavat. En canvi en les curses de trail com aquesta, el que veus es el look "Killian" per arreu, peluts, barbuts, bronzejats, cames lluentes i fornides, quàdriceps que fan por i tot, bessons a punt de rebentar, mini motxilles d'hidratació, malles de compressió, gorres, buffs i ulleres i sabatilles amb look trialer. També penses, que cordons....fas aquí? A la primera pujada et quedaràs mes sol que la una. Jejeje. Després comproves que, per sort, hi ha de tot.
Musica per animar, tothom saltant per dissipar els nervis i tret de sortida. Pum. Els primers surten ràpids però no en estampida com a les curses de ruta, la resta surten xino xano. Miro el Garmin i abans de pujar vaig a 4:30, penso per dintre meu que això es diferent de les curses d'asfalt, el patiment segur que vindrà mes endavant. Comencem a pujar cap els jardins botànics, no cal dir que no hi ha temps per observar res de res de les meravelles florals que hi deuen haver, això si el graons de les escales no te'n perds ni un.
Aquí el ritme no et serveix de referència, així que agafo les pulsacions i em marco no passar en cap moment de 170-172, just per sota del llindar anaeròbic, així crec que podré aguantar fins al final, lluny de les 178 ppm de les mitges. Per a no passar-me de pulsacions en les escales i rampes mes empinades haig de caminar i algunes ocasions no puc ni pujar els graons de 2 en 2.
En els primers 3-4 kilòmetres vas passant gent i et van passant contínuament, fins que cadascú troba el seu ritme, a partir d'aquí la cosa ja s'estabilitza i comences a veure les mateixes cares durant mes estona. El que ja em resulta habitual es que en pla i baixades avenço a corredors i a la pujada m'avencen. Jo segueixo amb el control de pulsacions i intentant fer un bon ritme fins a Lloret, 10km, on m'han dit que es l'únic tram on es pot córrer una mica. Primer control de pas, 1:01:02, vaig millor del que em pensava, tenia de referència fer 1:05., a continuació avituallament i animació on nomes agafo un tros de plàtan i continuo sense parar.
Tot el passeig de Lloret per endavant i dues víctimes propiciatòries, una a uns 25 metres i una altre a uns 75 que acabo atrapant al final del passeig, entrem de nou en un camí de ronda estret, vorejant el mar, amb penyasegats , tunels, molt bonic,li aguanto el ritme fins que venen unes escales molt fortes, no puc seguir-li el ritme d'escalada, es massa bo per mi, ja no el veuria mes. Aqui m'atrapen "els professionals", els "repetidors d'altres edicions", uns que feien tertúlia en el darrer avituallament, pel que veig ja saben molt bé el que els espera, comencen a treure bastons desplegables i a pujar les escales amb l'ajuda dels bastons, aquests tampoc els veuria més.
Aquesta setmana és festa a França i el camí de ronda esta ple de turistes Francesos passejant tranquil.lament, pardon Madame, pardon Monsieur, els hi dedico contínuament quan veig que s'han d'apartar del camí per deixar-me pas.
Al final de les escales ens trobem en la urbanització La Montgoda i un bon tros encara de pujada per asfalt on ja alguns corredors comencen a caure en la temptació de caminar per arribar a dalt del turó. Ara toca baixar encara amb prou forces abans de tenir de creuar una caleta per la sorra i tornar a afrontar una pujada a una altra urbanització.
Aquesta pujada ja m'ha tocat bastant i en la baixada, ja no tinc ritme per avençar a cap corredor, arribem a la platja de Canyelles i hem de tornar a córrer força estona per la platja i això em desgasta encara més.
Aprofito per fer-me amb un parell de trossos de plàtan, un gel i un got de Coca-Cola en avituallament del km 15,5 on ens avisen de la duresa del tram que ve d’asfalt. Un cop a dalt tornem a baixar per camins de boscos de pins fins a la propera cala, cala Llevado. Darrer avituallament al km. 20 i comença la funció, escalant una pared de roca al final de la cala.
Fins ara, al km. 18, els ritmes havien oscil.lat entre 4:40 min/kmel més ràpid fins a 7:50 minuts/km. el més lent. A partir d' aqui comença la duresa de la prova i perquè us feu una idea, els ritmes dels propers cinc kilòmetres seran: 10:22, 9:09, 15:08, 13:47 i13:13.És una zona de corriols molt tècnics i molt empinats on moltes vegades m'haig d'ajudar de les branques per pujar i baixar.
Realment aqui estic desfonat, tinc la mateixa sensació de buidor que vaig sentir en el km. 35 de la Marató de Barcelona, on em vaig estavellar de ple contra el mur, però a més a més em fan mal les cames, els genolls i els malucs i aixó m'impedeix agafar ritme a les baixades. Em prenc un Ibuprofrè però massa tard, em comença a fer efecte en el darrer kilòmetre on les cames ja es tornen a sentir capaces de córrer una mica més ràpid.
Miro el Garmin i m'indica 22 km, tot i que ja començo a sentir aplaudiments, crits i un “speaker” no em llenço ja que segons la organització són 25 km i me'n faltarien teòricament encara tres.
Pujant ja pel carrers empedrats cap al castell de Tossa, sento un corredor amb un trot molt alegre que s'acosta força ràpid pel darrera i jo instintivament penso que aquest no ja no em passarà i augmento el ritme força fins que veig que és la primera fèmina que arriba com un cavall salvatge, lògicament la deixo passar i entro a dos segons d'ella amb tothom aplaudint-la i jo en el més absolut anonimat, que hi farem...!
Finalment, 22,7 km segons el Garmin i 2 hores 49 minuts, una bona marca que tocarà superar la propera edició. Potser la Xtrem...? No sé, ja veurem.
La Speed Trail és una cursa de muntanya de 13 km i 350 de desnivell positiu que és la germana petita de la Asics Trail Series, de 27 km i 1.500 metres de desnivell que transcorren per part del parc Natural del Montseny.
